La llum

La meua filla de dos anys i mig, ara, quan juga, imagina i interpreta, com si al mateix temps fora una actriu i una espectadora en l'escenari del món. Des de fa setmanes o potser mesos (no sé concretar-ho perquè els canvis són subtils i radicals alhora, i tot va lent i ràpid amb ella) t'ensenya la mà nua i et diu que ahí té els dinerets per a comprar, que se'n va al Consum a per pernilet i ara torna, o que se li ha oblidat la cartera, i corre uns metres a recuperar-la amb gest decidit, convençuda de la seua existència en l'aire transparent, o que anem a l'escoleta, jo també, i fa que m'ajoque per col·locar-me una motxilla invisible que carregue alegre camí de la paret on ens esperen, sembla, els nostres amiguets. Supose que això deu ser el que diuen joc simbòlic, encara que no ho sé del cert i no vull buscar-ho. Em fie de la meua intuïció. Al cap i a la fi, és la intuïció (i la paciència) el que més usat, més estic usant per a criar-la, i per ara m'ha funcionat.

Jo només he tingut una filla, i supose que no soc original si afirme que és l'experiència més satisfactòria i esgotadora per què mai he passat. Un carrusel de contradiccions sembla instal·lar-se en ta vida que empitjora i millora alhora, que es deté i es precipita, com eixos allaus que veiem en algun documental o en Youtube, tota la neu acumulada durant l'hivern tremolant tot d'una, clivellant-se i caient de manera lenta i devastadora, o com la lava d'un volcà (el gel i el foc, una altra contradicció, supose).

M'agradaria recordar estos dies. M'agradaria filmar la meua ànima, el que em travessa com un llamp quan la veig jugar o dormir, quan em diu una paraula que mai abans li havia sentit, els esforços que fa per expressar-se, les concordances a l'hora de construir oracions ("les sargantanes mengen mosquits", "la mamà està dormint", "vols vore això..."). Les fotografies no arriben. Els centenars de vídeos ni s'hi aproximen. Com quan veiem una lluna immensa i preciosa i intentem atrapar-la amb el mòbil, per retenir-la, per dur eixa bellesa amb nosaltres. És però no és. Sabem que estava allí i que ho hem viscut, i tanmateix s'ha esvaït. Hi ha una distància que no es mesura en quilòmetres, sinó en unitats de decepció.

I ara juguem al llit, on ella bota ("mira com bote"), pega voltes, fa volantins sempre a uns centímetres del desastre que jo m'esforce a evitar. "Estàs malaltet", em diu. Així que imaginem que estic malaltet. Em gite del tot i em fa posar les mans entrellaçades damunt del pit. És migdia i l'estiu entra a raig per la finestra. El sostre blanc. El ventilador en marxa. "Te done la medicina", diu, i prepara una cullera imaginària fent una pinça amb els dits. I aleshores un altre llamp em travessa, la clarividència que tot açò un dia serà record. Que d'ací uns anys (espere que molts) l'escena es repetirà, però ja no com a joc. La finestra oberta, la llum al fons. La meua filla cuidant-me i jo malaltet, immòbil mirant el sostre, ple d'angoixa i enyorança, desbordat de gratitud.