Perpendicular

Feia setmanes que no el sentia, però només me’n vaig adonar aquella nit, quan al carrer ja no quedava ni rastre de l’aldarull dels bars. Potser havia estat de vacances. No ho sé. Els seus horaris no eren regulars i, per a què mentir, tampoc els meus ho eren des que m’havia quedat en l’atur. De vegades em despertava a hores buides, de vegades matinava i anava a córrer. Tenia projectes que naixien i morien en uns dies. Estava una mica perdut i bastant desorientat, però no tenia pressa, per primera vegada en molt de temps no tenia pressa, i això m’agradava i pretenia fer-ho durar. Les coses, la vida, necessiten el seu temps...

Així que no sé si em vaig despertar jo o va despertar-me ell amb el seu amic (el seu amant) castigant en parella el matalàs que devia estar just en perpendicular al meu. El meu sostre, el seu terra, ens separava, però la frontera era compartida i tremolava i filtrava com tot el que és de dos. No era la primera vegada que el sentia, i tampoc la primera que m’excitava fent-ho, però aquella nit, potser per la calor incipient de finals de maig o potser per la manca de presses que ja he comentat, el foc interior va ser més viu i intens.

Els sentia els esbufecs, els grunyits, els impulsos animals… però ni una paraula entre tant d’instint. I això em sabia greu, perquè els hauria volgut sentir els noms, els desafiaments, les provocacions. El millor sexe oral és el que es diu, el que se sent.

Tanmateix, podia imaginar-los. Vaig desprendre’m del llençol i vaig acariciar-me. El meu veí, ja madur, prop dels cinquanta, envestint amb força, ben suat, serrant les dents, amb el seu amant (més jove, segur que més jove) amb el cul alçat i la polla dura mossegant tremolós el coixí. Dominador i dominat, plaer compartit.

Lídia estava de viatge. No tornaria fins dimecres. Vaig agafar el lubricant de la tauleta de nit. Vaig imaginar-me a mi mateix pujant fins el pis de dalt amb cautela, tocant a la porta i esperant que el meu veí obrira amb el tors nu, encara accelerat, demanant-li que si podien deixar de fer tant de soroll a aquelles hores. Vaig imaginar el seu desconcert inicial, i la mirada que em faria, el repàs de dalt a baix, i les seues paraules: “sé molt bé a què has vingut” just abans de tirar de mi i obligar-me a passar.

Vaig imaginar-me davant d'ells dos, ja descansats, en la penombra tèbia de la nit, i la meua ànsia, les meues ganes de joc i desig, de carn i humitats. La meua roba per terra i el meu cos oferit. Hauríem disfrutat com cabrons.

Aleshores, però, un gemec rude va precedir el silenci. El matalàs va descansar i la nostra frontera compartida deixà de filtrar sons de plaer. Només un cotxe travessant el carrer va donar compte del pas del temps. Jo continuava dur. No volia que acabaren. Les coses, el desig, el gust, necessita el seu temps. Tenia els meus vídeos porno preferits, clar (el parell de militars fibrats que comentaven les qualitats del recluta abans de follar-se’l), els meus relats descarregats (el pare que era incitat pel nòvio de la filla), però jo els volia a ells, de carn i ossos, tres metres per damunt de mi, ara exhaustos, segurament, però capaços de continuar. Controlava el meu plaer a poc a poc, la mà, els dits… esperava el seu retorn. Vaig pensar en el consolador que feia tant que no usava. Estava suat. El cor em bategava amb força. Potser també jo havia grunyit i gemegat. Li ho contaria a Lídia quan tornara, una nit, amb pèls i senyals.

Aleshores, com un misteri, va ser la porta de ma casa la que va sonar.

M’agrada contar-me esta història. Llegir-la i percebre’n els detalls. Intuir cap a on va i què suggereix, què em provoca. El sexe oral també és el sexe escrit, el sexe llegit (en veu alta, si pot ser).

Lídia no està de viatge, només ha eixit amb unes amigues a sopar i a divertir-se, i supose que tornarà tard. Al meu veí el vaig vore ahir a l’ascensor i ens saludàrem de manera educada, però no ens diguérem gran cosa. Només una vegada el vàrem sentir follar, fa mesos, una vesprada. Ens escalfàrem a poc a poc i acabàrem pegant un polvo, Lídia i jo, suau i imprevist, mentre em preguntava a cau d’orella quantes ganes tenia d’espiar “els maricons de dalt”. Vaig omplir-la a vessar.

És possible que estiga escrivint això també per a ella, per a mi, per als dos. També per a tu, clar, que estàs llegint amb l’expectativa que el teu cor comence a bategar fort i ràpid, que la teua sang entre en ebullició. Perquè a tu, com a tots, t’agrada sentir-te així, presa del desig i de les ganes, una mica fora de control. Vols llegir, potser, que vaig obrir aquella improbable porta i que aquells homes forts i de ferocitat continguda m’estaven esperant. Que el meu veí va dir-me “qui busca troba”. Que em vaig agenollar davant dels dos. Que em menjaren la boca. Que m’escopien obscenitats i lascívia. Que em donaren dolor i plaer. Que els demanava que pararen només perquè volia fer-ho durar.

Corre una mica d’aire. Pense en totes les coses que no viuré. Hi ha una certa desesperació en cada recerca, en cada pèrdua. Trobe a faltar coses que mai no he tingut. Qui busca troba, diuen. Tu també.