Biblioteca

Ha vingut al taulell per renovar el carnet i jo li he dit que era al pis de baix.

"Ho hem canviat, abans sí que era ací", li he aclarit amb amabilitat. Potser li he somrigut. Ell m'ha donat les gràcies i tal volta m'ha tornat també el somriure, no ho sé del cert.

Havia deixat ocupat el seu lloc amb una carpeta, i la seua caçadora blava penjava del respatller. No hauria sigut necessari. Pocs estudiants i menys curiosos. Davant d'ell, a la taula, només quedaven un usuari habitual, amb barba grisa i jersei negre, i una jove moderna, amb una petita flor de plàstic relligant-li el serrell. A penúltima hora de la vesprada cada vegada hi havia més buits a les taules. En poc de temps el silenci i la foscor s'apoderarien de passadissos, prestatges i sales, i aquella olor de paper que al final creia dur-me a casa tots els dies i que havia acabat per impregnar-me la vida.

El mòbil ha vibrat. Toni em convidava a sopar. A aquelles hores, la invitació més aviat semblava un últim recurs de la nit de divendres, un rampell de nostàlgia. Qui sap, potser a la meua edat era també això en el que m'havia convertit: en una postrema trucada. No li he contestat. Només he deixat que s'adonara que havia vist el missatge. Si jo era un clau fàcil ell no estava millor. Potser li deia que sí... però després. Com si així apuntalés una mica del meu orgull.

Una dona necessita petites victòries, encara que siguen inútils.

Ell ha tornat, i quan ha passat davant del taulell, ara sí, ha somrigut i m'ha ensenyat el carnet i el polze dret. M'ha fet gràcia i he assentit, i de manera alegre i instintiva també jo li he mostrat el meu polze. M'he sentit juganera. Devia fer anys que no feia aquell gest a ningú.

S'ha assegut al seu lloc amb cura de no fer soroll i ha obert la carpeta. La moderna que tenia al davant l'ha mirat de reüll. M'ha semblat que es coneixien. L'habitual no li ha fet ni cas.

A la pantalla del meu ordinador les notícies es tensaven entre la realitat i la ficció. Un nou món truca a les nostres portes i nosaltres ens entestem a ignorar-lo. La cartellera del cap de setmana semblava anunciar com fer-ho.

El mòbil ha tornat a vibrar. "Va, anem a un lloc interessant", insistia Toni.

Un lloc interessant...

L'he apagat de nou.

Si el món fóra finit, quins nous llocs trobaríem? Potser el meu amic i la moderna sabrien trobar-los. Eixir de la biblioteca, anar a prendre unes cerveses, sopar qualsevol cosa, i del bar al llit i del llit a la vida. Jo ja havia passat per això, supose. Ell semblava haver vingut per recordar-m'ho. Feia poc que m'hi fixava. Només un parell de mesos, des del dia que el vaig enxampar espiant-me l'escot i ell va enrogir i aquella vergonya quasi adolescent em va divertir. Em semblava tendre perquè tampoc era tan jove. Els trenta ja els hauria passat. De totes maneres, és difícil saber fins a quina edat s'és jove ara. No hi ha fronteres. Una altra novetat.

Des d'aquell dia vam començar a saludar-nos. No sé si ell va apreciar-ho com un esdeveniment causa-efecte. M'agradava. No estava prim. No estava gros. Més aviat baixet però encara més alt que jo. Supose que m'havia passat desapercebut fins que el seu desig es va posar sobre mi. I tot seguit ja no havia deixat de rondar-me els pensaments i alguna nit les entranyes. Massa jove per a mi clar, però segurament també això era el que em donava morbo.

Com que no hi havia res a fer he volgut fer alguna cosa. El carret amb les devolucions estava pràcticament buit, però era una mínima excusa, així que he decidit alçar-me i reposar aquells pocs llibres. He allisat el meu vestit grana de punt i he sentit com els pits el pressionaven marcant-me la silueta. M'ha semblat que tenia els mugrons endurits. Instintivament m'he girat buscant-lo, però ell mirava uns papers i la moderna el mirava a ell. Quasi de reüll. Fugaç.

Una jove oriental whatsappejava en un racó. He arrossegat el carret pel passadís buscant la secció corresponent, i el soroll m'ha fet covar esperances que el meu amic es girara, i per això anava lenta, com exhibint-me entre prestatgeries. He entrat a la secció de novel·la nacional. Algú havia desordenat uns llibres i els havia deixat en horitzontal a sobre d'uns altres. Un telèfon ha vibrat al fons, però probablement no era el meu.

Quan havia sigut l'última vegada que havia pres jo la iniciativa? De més jove no havia sigut tan estrany. Ara, amb un usuari de qui no havia volgut saber el nom i a qui, a més, probablement li devia traure deu o dotze anys em semblava vorejar el ridícul.

Pel prestatge de la G semblava haver passat un vendaval d'indecisió. L'olor de paper m'empastifava els dits. Molts d'aquells llibres portaven anys sense haver sigut oberts. Lentament, les meues mans devien posar ordre. Així he trobat el Tirant, totalment fora de lloc. L'he pres. He mirat a la meua esquerra. El barbut habitual ha passat de llarg. El meu amic i la moderna s'havien quedat a soles, ens separaven quatre metres i dues prestatgeries farcides d'històries. He obert el llibre i he buscat el meu passatge preferit. No m'ha costat trobar-lo. He llegit unes quantes línies.

Plaerdemavida l'hi portà i el féu gitar al costat de la princesa. I les posts del llit, del costat del capçal, no arribaven a la paret. Quan Tirant s'hagué gitat, la donzella li digué que s'estigués quiet i que no es mogués fins que ella li ho digués. I ella es posà de peu al capçal del llit i posà el seu cap entre Tirant i la princesa, i ella tenia la cara devers la princesa; i com que les mànigues de la camisa li molestaven, se les tragué. I agafà la mà de Tirant i la posà sobre els pits de la princesa, i Tirant li tocà les mamelles, el ventre i, d'allí, avall. La princesa es despertà i digué:

-Valga'm Déu, i com n'ets, de pesada! No em pots ni deixar dormir.

Digué Plaerdemavida, que tenia el cap sobre el coixí:

-Oh, com sou donzella poc soferta! Ara eixiu del bany i teniu les carns llises i agradables: m'agrada de tocar-les.

-Toca on vulgues -digué la princesa-, però no po-ses la mà tan avall com fas.

-Fareu bé de dormir. I deixeu-me tocar aquest cos que meu és -digué Plaerdemavida-, perquè jo sóc ací en lloc de Tirant. Oh, traïdor de Tirant! I on ets tu? Que, si tingueres la mà allà on jo la tinc, com n'estaries, de content!

I Tirant tenia la mà sobre el ventre de la princesa. I Plaerdemavida tenia la seua mà sobre el cap de Tirant i, quan ella advertia que la princesa s'adormia, afluixava la mà i llavors Tirant tocava de gust; i quan la princesa estava a punt de despertar-se, estrenyia el cap a Tirant i ell s'estava quiet. Estigueren en aquest joc per més espai d'una hora, i ell tothora tocant-la.

Instintivament m'he acariciat un dels mugrons marcats sota el vestit, i en el gest he perdut la pàgina. L'entrecuix semblava bategar-me. A la meua esquerra una figura havia aparegut del no res i repassava un prestatge. Era ell. M'ha mirat. Si m'haguera vist sense roba, completament en pilotes amb els pits grans i lleugerament caiguts, les meues arèoles fosques que de vegades m'aconseguia llepar en la foscor de l'habitació. Els dits humits i els llavis marcats. Si m'haguera vist així, amb les cames entreobertes, mostrant-li el meu sexe encara atés, cuidat alguna nit de divendres com aquella al meu bany càlid i ampli. Si m'haguera vist amb les gotes d'essència sobre la meua pell neta abans d'anar al llit, el tacte dels llençols... Si m'haguera vist així, no m'hauria sentit tan despullada com amb aquell llibre entre les mans davant d'ell.

Ha somrigut, potser ha llegit el que jo llegia, no ho sé, ha tornat a mirar un instant el prestatge i ha desaparegut sense agafar res.

Jo he fet un inútil gest, com per cobrir-me, i he exhalat l'aire que sense adonar-me havia contingut. Feia calor. He sentit unes veus de fons. Potser ell li contava a la moderna el que havia vist. De manera una mica apressada he tornat al cavaller al seu lloc i he acabat d'ordenar una mica el prestatge. En eixir de nou al passadís, quasi he topat amb un usuari, l'habitual amb barba, que tornava probablement del bany (Disculpe. Disculpa). Feia olor de sabó de mans.

He tornat atribolada al meu lloc. Algú en la sala, una xica, ha rigut sottovoce. Tenia ganes de fugir i tenia ganes de follar. Però per a ell ara jo només devia ser una caricatura. La llumeneta del mòbil parpellejava. No l'he encés. Volia allargar encara algun minut la meua dignitat almenys sobre Toni. Acabaria eixint amb ell i acabaria amb un cos conegut al meu costat. Almenys així em trauria part de l'espina clavada.

He teclejat la web d'una agenda. Després de vagarejar sense saber molt bé què buscava he trobat un espectacle de cabaret que començava a les deu i mitja. El cartell era per a una xica oculta rere una màscara negra i una cotilla roja. He buscat la targeta de crèdit al meu moneder i n'he comprat dues entrades. Pot ser que aquell fóra un lloc interessant. Quan he fet clic, he sentit ganes d'acariciar-me.

Una vegada Toni i jo vam anar a un concert. Feia ja massa anys d'això. Encara hi havia tabac als locals i l'ambient era una barreja de fum, alcohol i poesia. Nosaltres asseguts en un racó a penes véiem l'escenari. Les seues mans m'envoltaven, els seus dits em trobaven i jo em deixava anar entre la por de ser vistos i el desig (també aleshores) d'exhibir-me. Aquell va ser un lloc interessant.

Faltaven deu minuts per a tancar. La xica oriental ja no hi era. M'havia distret. Aleshores, davant de mi, per sorpresa, han passat la moderna i el meu amic, abrigats, amb les carpetes sota el braç i la bossa tancada. Murmuraven alguna cosa. Ell m'ha mirat de passada i he cregut entendre un bona nit als seus llavis. En un instant han desaparegut escales avall. Cap a unes cerveses. Cap a un llit. Cap a una vida.

"Perdó", ha dit aleshores algú.

M'he girat. Era l'usuari amb barba. Grisa i esclarissada, m'he fixat. Havia recollit les seues coses i duia un mocador llarg i nou a la mà.

"L'he trobat. Algú se l'ha deixat..." I en dir-ho, els seus ulls s'han quedat suspesos entre els meus pits. Ho he notat, i ell ha notat que sentia la seua mirada. Ha dubtat.

"Gràcies", he dit. I realment li ho agraïa.

Ara que m'hi fixava, era guapo. D'una bellesa brusca. I en el dubte s'havia quedat enganxat al taulell, al taulell, com si volgués afegir alguna cosa i no sabera com...

Tenia l'aire d'un antic cavaller.

"Perdona...", he dit jo aleshores.

El temps per al tancament cada vegada era més a prop.