El fred

Els seus pares havien arribat del fred quan el mur es mantenia dempeus i ciutats com Sant Petersburg o Praga no protagonitzaven encara les ofertes de les agències de viatges. Ningú en va saber mai les raons concretes ni els camins seguits, i al poc de temps, unes i altres deixaren d’importar. Al poble varen ser coneguts simplement com els russos, i a força del treball a l’obra i el costum del carrer esdevingueren part del paisatge. No varen fer massa amics però tampoc a ningú molestaren.

A ell, aquella estirp li va deixar la facilitat per a les llengües, uns cabells rossos i apagats com el primer sol de l’hivern, i l’actitud taciturna de qui coneix i tem els límits del seu abisme. També li va quedar una feina intermitent d’entaulellador des que als setze anys havia deixat de manera imprevista uns estudis que va cursar amb pocs problemes i menor interés.

Una vesprada de divendres va quedar a soles. Sense més pla per al cap de setmana que donar-se a la lectura i el tabac, va decidir allargar la jornada laboral fins que un últim racó del terra estiguera enllestit. Apagà la ràdio que els companys havien deixat a l'atzar. Va eixugar-se el front i va mirar-se uns dits ja desgastats. El suau aire de finals de setembre encara humitejava aquell esquelet d’estança plena de pols i eines. Per refrescar-se no dubtà a enfonsar les mans en un poal d’aigua tèrbola. A través del projecte de finestra es veien els camps de tarongers que arribaven fins al mar. No sentí la nostàlgia de la terra que no havia de conéixer sinó l’anhel d’una pau que mai no havia sentit. Va ser aleshores que es va creure observat. Una dona jove, i tanmateix, uns deu anys major que ell, havia quedat aturada a l’apuntalat llindar de la porta. Vestida amb una brusa cara i una falda negra cenyida va identificar-se com la propietària o com la futura propietària, i ell va respondre assentint i tornant en silenci de manera disciplinada al seu racó, on començà a marcar una peça. La dona va entrar-hi dubitativa, fent una ullada al seu voltant, amb cura de no xafar cap clau amb les inapropiades sabates. No esperava trobar-hi ningú, però va sentir-se satisfeta perquè algú li poguera explicar de primera mà detalls sobre l’obra i els terminis. Ell va contestar amb algun monosíl·lab i paraules vagues a les seues preguntes, ja que anar més enllà no li competia, i perquè en aquell contrallum femení de formes menudes i rodones va sentir el fulgor del desig i la por de perdre's. Aleshores també ella va mirar per la finestra i va contemplar l’horitzó. El sol vençut cobria els camps mutant-ne la tonalitat. Va recordar la seua adolescència esquitxada per cotxes de vidres entelats. Tampoc ella sentí la nostàlgia ni la pena, però per alguna raó li agradava saber-se acompanyada d'aquell jove en aquell instant. Tanmateix, quan s'hi va girar, ell ja havia desaparegut i en el seu racó uns taulells havien quedat apilats en ordre.

Tornant a casa per la comarcal ella va voler sentir la primera brisa de la tardor i baixà totes les finestres del cotxe. No estigué segura d’haver-ho aconseguit però la música sonava i el tacte del volant era net. De vegades una carretera és sinònim de llibertat. El color intens del sol agonitzant s’estenia fins on arribava la vista. Se sentia estranya i convençuda d'algun poder. Va ser aleshores quan el va vore caminant pel voral. Hi devia haver arribat per alguna drecera. Amb la motxilla a l’esquena i el cigarret a la mà qualsevol l’hauria confós per un vagabund, i potser en el fons ho era. Ella va minorar la marxa, va apagar la ràdio i es va aturar al seu costat. Li va preguntar si volia que l’apropara a algun lloc. Ell va girar-se no sense dubtes i va mirar d’esquerra a dreta. Des de l’obertura de la circumval·lació aquell camí havia quedat reservat per als locals. Sense respondre, hi va pujar. Ella va sentir en aquella brusquedat la confirmació d’un perill, i li va agradar.

El cotxe va tornar a posar-se en marxa sense que cap dels dos apuntara una direcció. Avançaven sense pressa entre els camps que abans eren paisatge i que ara esdevenien l'escenari d'un laberint. Una lleugera flaire de tabac va impregnar l'ambient. Ella va observar-li la mà esquerra, reposada al genoll: era gran, bruta, i hi va percebre el treball i la força. Quan va alçar la mirada de nou, va notar la del seu acompanyant sobre ella. Aleshores ell va parlar: “A la propera entrada, gira a la dreta.” Ho va dir amb el convenciment del que és inevitable i potser just. Ella va agafar aire i sense dubtar-ho va endinsar-se per la pista de terra indicada. Avançaren uns llarguíssims dos-cents metres, fins que a la vora d’una sèquia el camí va morir. Va apagar el motor. Ningú l’hauria sentit cridar des d'allí, i allí va percebre les primeres foscors, el silenci, la mà immòbil i poderosa. 

La va besar. Es va abalançar sobre ella i començà a besar-la amb fúria. I tot i que l'esperava, ella no pogué evitar un sobresalt. De seguida, però, les llengües es buscaren i la urgència i lògica del desig va imposar-se. Les mans no donaven a l'abast i les respiracions es confonien. En un rampell, la brusa quedà estripada i ell començà a mossegar i acariciar els seus pits mentre amb la mà s’obria camí entre les cames. “Shhh... Shhhh...”, va intentar aplacar-lo ella. “Shhh...” Ell va intentar obeir i es va perdre en un nou passeig pels seus mugrons durs, que pessigava i devorava amb ànsia... Però de seguida tornà a buscar-li les cames amb els seus dits bruts i grans. En arribar al seu destí un gemec d'esperança va fugir d’uns llavis, com si aquell sol moment de passió justificara tota una existència. “Folla’m. Folla’m...” va suplicar.

Van caure al seient de darrere entre mossos i arraps. Ell, al damunt, va alliberar un sexe oprimit que va endinsar en el cos de la seua amant amb un grunyit rabiós. “Uff”, va sospirar ella. I amb aquell membre endinsat va sentir-se poderosa i submisa, al marge de les regles establertes. “Fort, fort...” va sentir ell a l’oïda mentre uns dits es perdien als seus cabells grocs. Entre esbufecs va envestir la seua bellíssima presa una vegada i una altra, una vegada i una altra, mentre ella s'hi aferrava com a un salvavides en alta mar. Aquella esquena ampla dibuixava tota un vida. La seua pell feia gust de pols i suor. “Vull que em beses quan t’escórregues”, va demanar-li ella aleshores. I com si d’una senyal es tractara, ell va tornar a buscar-li la boca, la llengua, l’ànima, mentre deixava anar renecs inintel·ligibles en una llengua llunyana i secreta. El ritme va incrementar-se, el seu sabor la impregnava, uns llavis es van mossegar, i just aleshores una escalfor abundant i humida va inundar-li les entranyes. Ella va prémer les cames, com si així li absorbira tota l’energia, com si així poguera retenir-lo per sempre. En aquell moment, no hauria canviat aquell espai mínim i incòmode per cap hotel de cinc estrelles. Un últim esbufec, encara un altre, fins que ell va caure a plom vençut pel desgast. Una humitat càlida va començar a regalimar-li cuixa avall. Les respiracions i els batecs es varen confondre. A fora, a poc a poc, queia la nit.

El silenci va imposar-se sobre els camps. Un animal, un pardal, va grallar solitari. Ella li va acariciar els cabells i, ja entre ombres, va intuir una lleu tremolor i el rostre del xiquet turmentat que potser encara era. Li costava respirar pel pes, però no va voler llevar-se’l de damunt. Com una feina, com un destí. Tot era bell en aquella pausa. Els vidres entelats no deixaven vore les estrelles.