Bolonya

L'exterior s'enfosquia mentre els vidres condensaven humitat. Ella va encendre la llum de la seua tauleta de nit i una tonalitat ocre va banyar l'habitació.

"Tinc una mica de fam... Ni tan sols hem anat a dinar", va dir.

"Escolta:

Te n'anares a treballar a l'ONU

i et vares convertir en espia

d'un govern sud-americà.

Perquè res t'importava

i parlaves espanyol.

Això va ser anys després que férem l'amor

en el suau aire de tardor de Mont-real.

Atenes era bella en els vells temps.

Les farmàcies gratuïtes.

Coneixíem deu grans ciutats de memòria.

Mort a les potències

que han destruït l'encant de viatjar.

Deixa'ls que repetisquen els seus febles secrets

sobre les teues llargues cames i els teus alts dits.

Deixa'ls que aconseguisquen el teu amor de fusta.

Mort a la Junta,

Mort al Control de Passaports."

Ella va sospirar i va posar la mà sobre el meu cul despullat.

"¿És també d'ell?", digué.

"Sí."

"T'agrada molt, Leonard."

"Sí. De vegades. Quan m'agrada, m'agrada molt."

Vaig passar la pàgina. El següent poema era meu, però l'havia escrit feia tant de temps que sabia de memòria les trampes i les paraules buides que amagava. La meua cal·ligrafia semblava congelada en el temps. No el vaig voler llegir.

"Podem sopar prompte", va apuntar ella. "Ací deu haver llocs on es pot sopar a les sis..." La vaig mirar. "¿No?", va preguntar demanant-me opinió.

El contrallum delimitava la càlida silueta dels seus pits, els cabells encara humits en lenta combustió. M'hi vaig apropar per besar-la, i en ella vaig sentir l'olor profunda i neta de la dutxa. En separar-nos, estàvem encara units.

"Jo també tinc fam", vaig dir. "Podem fer això, en mitja hora eixim i a vore què trobem..."

Ella va continuar acariciant-me el cul, i va prosseguir cuixa avall. Em mirava lenta, com si pretenguera captar-ne cada detall.

"¿T'ha agradat el que t'he fet?", va preguntar.

Vaig somriure.

"Sí..."

Un nou poema va aparéixer a la llibreta.

"Amb tu és diferent...", va dir. "No ens agrada el mateix. Sóc massa romàntica i si un dia d'ací mil anys o demà mateix escric sobre açò diré que féiem l'amor..."

"També el fem..."

"Sí... Potser. Però tu eres més de follar. I també m'agrada. Perquè em demanes permís per ser brusc encara que saps que no cal... Em demanes permís, i jo te'l done, i aleshores m'agafes fort i em folles fort i em dius coses i jo... jo no vull que pares..."

Amb l'índex vaig dibuixar una vertical línia imaginària al seu costat.

"Quan arriben certes dates, ja comence a tindre't ganes..."

"A mi també em passa..." La mà tornà a pujar fins el cul. Vaig inspirar aire i per uns instant vaig tancar els ulls a fi de notar la seua carícia. "Ho fem bé, tu i jo...", va continuar. "Hem tardat com segles a trobar la manera, però al final ho hem aconseguit..."

La llibreta em va cridar.

"Escolta:

Aprenc retalls de la teua hemeroteca

ara que ja la vesprada s'apaga

i sobre el meu braç trobes refugi.

La teua pell transparent

i els teus finíssims cabells de coure

m'enreden com una anhelada teranyina.

Tots dos ja hem viscut esta història

i la prudència ens tanca com ramat desvalgut.

No t'ho dic, però saps que m'agraden

estos moments de confessions i silencis,

i la brutal comprensió cap a la biografia aliena.

L'habitació fa olor de sexe i vida.

No hi ha pressa.

Tinc una mica de fred als peus.

Un breu llistat d'exnòvios ha deixat

un camí il·luminat fins al teu cor."

Ella va decantar la mirada. A fora ja era negra nit. Un dels seus dits em va acariciar suaument el forat. Se'm va apropar. Tenia el semblant del que és conegut i acollidor.

"Vaig a vestir-me. Vull que sopem bé. Aquesta nit, seré jo qui et folle..."

Si algun dia m'oblidara de tot, d'això no.