La donzella negra

"Tot en la vida tracta sobre el sexe excepte el sexe,

que tracta sobre el poder."

Oscar Wilde

El llibre no té títol ni autor conegut. Com el Curial e Güelfa, la pèrdua del primer quadern ens ha privat d'aquestes dades, i el transcurs de l'obra deixa poques pistes al respecte. A mitjans del segle XIX apareix citat com La donzella negra. I amb aquest títol en fa referència, de passada, Josep Pla en les seues Notes disperses. Però també consta el nom de La donzella perduda i el, sense dubte irònic, Divina donzella. Tots ells són falsos o inventats: literaris. Tots ells, per tant, són igualment vàlids.

Quant a l'autor, el dialecte emprat i el palau del barri de Velluters de València on va aparéixer el manuscrit no deixen massa lloc a dubtes respecte a la seua procedència. S'ha apuntat a la noblesa, però la intuïció i el vocabulari específic (que hi apareix espargit a l'obra amb la naturalitat del que és quotidià) ens diu que mirem més cap al comerç de la seda: potser un propietari, potser un mestre artesà, potser una mestressa... El seu estil, en qualsevol cas, no el podem identificar amb cap altre autor conegut de l'època: és un esdeveniment.

Només ens consta una edició, gairebé clandestina, del 1914, a la ciutat de Xàtiva. Llibre de la Donzella Negra. Noranta unitats numerades de les quals no ens ha quedat ni un sol exemplar. Una d'aquestes unitats és la que sembla que va arribar a mans de Pla[1], però desconeixem l'itinerari que va seguir fins al seu prestatge, i també la raó per la qual en morir ell ja no figurava en el catàleg de la seua biblioteca (fet extraordinari, per cert, en un home acostumat a deixar constància de cada mínim detall del seu dia a dia).

També especulatives són les raons que han conduït al desinterés per part dels editors. Sembla clar que l'argument d'alt contingut eròtic va provocar reticències i recels des de la mateixa trobada del manuscrit, però també, i qui sap si sobretot, la presència com a personatge principal de l'àngel caigut, ha mogut cap a una superstició que mai ha sigut possible superar. Sabem que el risc no és plat de gust del panorama editorial.

El manuscrit conservat en els arxius de la Biblioteca Valenciana, a la seu de Sant Miquel dels Reis, consta de noranta sis planes dividides en quatre capítols. Diversos estudis de la cal·ligrafia semblen ubicar-lo a mitjans del segle XVI, encara que en el seu moment Milà i Fontanals va datar-lo a principis del XVII. Fontanals no n'especifica les raons. Com la resta de les seues escasses referències a La donzella negra (que ell anomena perduda) són presentades com fets consumats i incòmodes que faríem bé a oblidar aviat.[2]

L'argument ha circulat en més d'una ocasió: una donzella d'una Cort atemporal és expulsada de Palau després d'haver intentat seduir al monarca més enllà del que la voluntat reial concedia. A més suposem, deduïm de manera nítida per algun fragment i per la manera que té d'anomenar-la ("la meua febre" o "ma volguda escalfor"), que la relació amb la reina també era alguna cosa més que el que demanaven les seues obligacions de simple cortesana.

"- Aní a trobar-la, e la viu nua, contemplant-se a l'espill. Era de carn tendra e blanca. Blanca com la llum. Blanca com el centre d'un foc. E allí sentí que aquell cos d'alguna manera me pertanyia. Perquè quan ens forada, la bellesa és eterna e profunda com un pou sense fons."

La donzella, a qui només en una ocasió en les planes conservades se li dirà pel seu nom (Alba) creuarà la ciutat de nit, travessarà les muralles i caminarà sense destí fix fins arribar a un bosc "de brancatge espés i fulles caigudes abans de temporada". Allí, al mig d'un descampat, il·luminat per una "lluna inversa" trobarà un cavaller elegant i rude, amb imprecisos trets de bèstia, que de seguida quedarà identificat amb l'ultratomba. No causa sorpresa la inquietant figura, i de fet la donzella llegeix aquella aparició com una conseqüència inevitable dels seus actes:

"De què hauria de tindre por? D'haver-vos trobat? No he de covar jo aqueix sentiment més que vós. Si alguna cosa m'ha ensenyat viure envoltada pel poder és que la impuresa crida a la impuresa."

És aquesta sense dubte la part més interessant del relat, quan els dos personatges ataquen una conversa sobre el poder i la llibertat individual passejant la nit. En aquest itinerari l'intercanvi d'intervencions crearà un joc d'espills on es farà difícil distingir qui està seduint a qui, i per què. Com un Faust primigeni, el cavaller sembla voler atraure-la a una causa d'ànimes errants i maleïdes. L'ambient s'espesseix, la pell i les paraules s'obrin. És per això que la penúltima escena, amb el sexe directe i desacomplexat, la carn oferida, la natura vibrant, pot ser llegida més com a acte lògic i inevitable d'amor (el revers de l'amor, si es vol) que com a blasfèmia. Lamentablement aquesta és una lectura que ens permetem ara, però que ni a mitjans del segle XIX, quan va ser descobert el manuscrit, ni d'aleshores ençà, ha gaudit de massa predicament.[3]

El relat conservat acaba amb la donzella coberta per una tela negra, adormida en una clariana del bosc mentre les estrelles s'apaguen. L'home (la bèstia) l'observa assegut, recolzat contra una soca, "potser incrèdul". Un primer raig de sol, de l'alba, apunta entre els arbres.

El fragment, tota l'escena del bosc en realitat, és molt visual, com un poderós quadre romàntic. D'una coherència extrema si no fóra perquè per l'arribada del Romanticisme a Europa encara queden més de dos-cents anys.

Sembla evident que tenim perdut (almenys) un últim quadern. La història és pertorbadorament bella i és plausible que acabés en aquest punt, però com apunta Pau Brugué en l'únic estudi seriós d'aquesta obra[4] "un despertar conscient, i una tornada a palau, són idees versemblants". Versemblants i massa especulatives, ens atrevim a afegir. Per llargària i per alguna pista intencional apuntada pels personatges ("vorem demà la lluna ab lo dia, e així vós sabrà que la mentida no és estratègia que em plaga", dirà l'ocult acariciant l'esquena de la donzella), per totes dues raons, dèiem, no és gratuït pensar que el text continua més enllà dels fragments conservats, però aventurar una o una altra direcció és un exercici endevinatori al qual nosaltres no li veiem cap base real.

En la nostra opinió, la transgressió de l'obra no rau en la presència protagonista i humanitzada del maligne (al cap i a la fi, bé que amb altres objectius, Dant ja s'havia passejat per l'infern), ni tan sols en l'obscenitat, la pornografia d'algunes imatges (el llenguatge groller i la temàtica eròtica és habitual en la literatura medieval, i encara avui podem observar a plena llum del dia les escenes sexuals de la Llotja de la Seda de València). No. La transgressió de l'obra la trobem en la seua absoluta modernitat, en la seua qualitat literària, i en la concepció de l'erotisme (i de la seua lectura) com un joc de tensions.

El barroc de la literatura catalana va estar dominat per una sèrie de condicions i de renúncies que van condemnar-lo per a la posteritat literària amb el descriptiu nom de Decadència. Tot i els intents que en les últimes dècades s'han desenvolupat en l'àmbit acadèmic,[5] el ben cert és que escassegen les figures de renom i les obres de referència, entre altres raons perquè al segle XVI i XVII la literatura escrita en la nostra llengua esdevé pur entreteniment popular, allunyada de qualsevol aspiració estètica. És en aquest context que hem de situar les obres pròpies i atribuïdes del tortosí Francesc Vicent Garcia, i de l'escola que inaugura, el Vallfogonisme. Un corrent popular (contemporani a la redacció de La donzella negra) que va gaudir del favor del públic i de la participació de nombrosos lletraferits. Poemes obscens, amb un vocabulari directe on homes i dones gaudeixen d'un sexe sense filtres.

Una xica s'estava aquestos dies

escalfant-se a un braser, perquè hivern era,

arremangada, i d'aquesta manera

divertia ses grans melancolies;

les quals eren perquè lo seu Elies

no li havia regat la badoquera,

puix, feia pocs dies, ausentat s'era

dels seus ulls, que el plorà qual Jeremies.

En açò, lo calor féu son ofici,

i de tal modo vingué a enquietar-se

la xicota que en res remei trobava.

Son dit posant-se dins, digué: "Ai, Maurici,

qui pogués en tos braços menejar-se!"

I els ulls en blanc tragué, i son dit en bava.

Anònim barroc

Per error, encara es considera aquest tipus de poesia com una mostra d'erotisme. Per error, encara es pensa que descriure el sexe és suficient. La donzella negra trenca eixa dinàmica i arriba als nostres dies amb una vigència plena: encara és rebel.

La urgència és enemiga de la consciència. Els millor plats es cuinen a foc lent. L'erotisme en la literatura ha sigut víctima de la pornografia, però en realitat, només el primer integra a la segona, i no a l'inrevés. De la mateixa manera que l'objectiu d'una comèdia és fer riure i el d'un drama, pertorbar, la literatura eròtica només té sentit si aconsegueix excitar el lector. L'autor o autora de La donzella negra sembla tenir clar aquest precepte i rebutja la immediatesa pornogràfica dels seus contemporanis. Per a ell (per a ella), a l'objectiu sexual només s'arriba tensant la corda entre els personatges, lligant-los de manera invisible com l'amor o la passió demana. És amb aquest objectiu que crea el ritme. És amb aquest objectiu que funciona el crescendo de la conversa i el passeig. Oblidem les formes animals de l'obscur o, millor dit, no ens criden l'atenció. Com les imperfeccions de la persona amada, aprenem a estimar la bellesa que tanquen al seu interior, en la seua història.

"Caminaren en silenci una bona estona. La donzella el sentia respirar, e això li plaïa, perquè sa simple presència, més que torbar-la, la feia sentir entre iguals. Somrigué, mirà al terra, e avançà un parell de passos segurs per deixar a la vista del cavaller la part de l'esquena que no cobria el vestit. E com siga que el cavaller no l'atrapà ella sabé que havia fet bé la tasca. Ella guiava el sender. Uns ulls de bèstia domesticada la fitaven. La respiració se tornà profunda. Assaborint el desig de l'altre encengué el propi, com una torxa en la nit."

És interessantíssim veure com la veu narrativa abandona el cànon estilístic medieval sense entrar en el barroc. Funciona per lliure avançant-se al seu temps. Els parlaments, els paràgrafs i les oracions s'acurten, com si ens convidara a tastar i participar de la necessària lentitud del procés.

És per això que La donzella negra ens apareix com una obra absolutament trencadora fins i tot avui en dia. L'erotisme, l'excitació, demanen un temps que en una època d'immediateses com l'actual quasi mai s'atorga. El cavaller, que en una confusió d'ombres, i per un instant, "li semblarà un llop", li proposa un passeig a la donzella, que ella accepta doblant l'aposta. La donzella s'exhibeix i gaudeix de sentir-se observada per uns ulls de bèstia. Vol gaudir del moment previ, del joc, que d'una manera hedonista posa en relació amb la seua llibertat individual.

El procés de seducció, els instants en què tots dos es consumeixen de desig insatisfet, provoca una espera necessària. La consumació, l'acte sexual, és només el punt final àlgid de tot un procés plaent. Aquest procés és el que traspua el llibre, la conversa, el bosc, la lluna, el cavaller i la donzella d'esquena nua, mirada obliqua i verb segur. No sabem si és bella, no se'ns diu. El que si sabem és que amb la seua actitud poc importa, perquè ha guanyat (ens ha guanyat) per anticipat.

"- E se jo no haguera arribat, vós què hauríeu fet?

- Sabia que arribaria en el seu moment - respongué el cavaller.

- No confieu tant en vós. Sóc ací perquè vull i em plau. No sé si vós podeu dir el mateix."

Perquè com ja hem apuntat, com veiem, l'altre gran tema de La donzella negra és el poder. En aquest sentit, l'ús de l'adjectiu "domesticada" no és gens gratuït. És aquesta domesticació del cavaller el que farà sentir poderosa a la nostra donzella. Té a la seua mercè a l'àngel caigut, i en lloc d'aprofitar aquest sotmetiment en benefici de la purificació o la redempció (ha sigut expulsada de Palau, recordem) l'aprofita per al gaudi carnal.

"Sentia son pes al damunt, ses envestides dures e animals, els ullals arrapant-li l'espatlla. Els braços no abastaven son cos. Els gemecs s'ofegaven contra son pit. E tanmateix, era ella qui governava aquell moment. Era ella qui gaudia de son membre dur, de sa bestialitat desencadenada e de saber-lo foll per ella."

La força del personatge d'Alba, la donzella negra, té pocs precedents no ja en la literatura catalana medieval, sinó fins i tot en l'europea, però sembla inevitable veure en la Plaerdemavida del Tirant una mena de cosina literària, tot i que més innocent i jove[6]. D'ella, de Plaerdemavida, Alba conserva la vitalitat i el sentit de l'humor. Però el que en la donzella del Tirant és hedonisme pur com l'aigua clara, en Alba és ironia conscient i escèptica: on abans teníem rialla neta, ara tenim el somriure sorneguer de l'humor negre. Alba és una Plaerdemavida madura (o envellida, o ensenyada) que, com a la novel·la de Martorell, vol gaudir de la vida extraient-ne tot el suc, només que ara sap que alguns fruits de vegades amarguen.

"- Me plau vore-vos tan a prop - va dir el cavaller - altres joves que abans que vós arribaren no s'hi atreviren.

La donzella somrigué mirant-lo de baix a dalt com des d'una falsa talaia.

- Per a què negar el que es revela com evident? - digué jugant ab sos cabells. - Per a què anul·lar-nos a nosaltres mateixos? El que volem és el que volem. El que sentim, ho sentim. El que desitgem és la nostra essència - e dient això s'hi apropà e ab lo dit recorregué el pit del cavaller. - E clar que sé que darrere d'un present de la providència es pot ocultar una trampa. Mes sense trampa, a qui interessaria la vida?"

"Sense trampa, a qui interessaria la vida?", les paraules de la donzella negra, unides a l'apropament físic, sensual, al maligne, subratllen la lectura intrèpida que del personatge femení fa l'obra. Entrenada en jocs cortesans, Alba es manifesta com un personatge ambivalent, conscient, i qui sap si fins i tot partidària, de les misèries humanes que el poder terrenal trau a la llum. "El que desitgem és la nostra essència", i com veiem, per a la nostra donzella, el desig i el poder són paraules sinònimes.

"Se va girar e quedà al damunt. El cavaller nu tenia una cicatriu a l'alçada del cor. La donzella la viu, e vinclant-se la besà e llepà.

- Me plauen les cicatrius - digué la donzella. - Nos recorden el que no hem d'oblidar.

E havent dit això s'incorporà e agafà el sexe del cavaller, que era gran e ferm. E a poc a poc, ab la solemnitat dels fets anhelats, fitant uns ulls que li semblaren negres, se l'endinsà tot, el fiu grunyir com una bèstia, e sabé que el bosc estava als seus peus."

Aquesta consciència del poder adquireix un significat especial atés que ve verbalitzada per una dona. Com assenyala Brugué, en una societat tan profundament sexista com la societat postmedieval (i qui sap si encara la nostra) l'autoconsciència de poder de la dona suposava la major revolució de la concepció del món des de l'adveniment de la perspectiva en l'art.[7] Per increïble que parega, aquest empoderament suposa una rebel·lia literària encara avui dia, acostumats com estem a narracions suposadament eròtiques que ens dibuixen un ideal de dona submisa, fascinada davant del poder masculí.[8] En realitat, el poder només és eròtic (ens atreviríem a dir ètic) si funciona en una via de doble direcció, com ho fa a La donzella negra. Perquè l'excitació d'Alba, el seu goig, ve donat perquè durant la nit domestica una bèstia poderosa. Perquè l'excitació del cavaller brolla d'haver trobat un igual. Sense igualtat no hi ha poder, sinó abús.

La donzella negra és doncs un cant a la llibertat i el plaer. A l'horitzontalitat de les relacions humanes. Una història atemporal amb personatges d'aparença medieval en un món ja barroc. Una aventura plenament romàntica amb dos-cents anys d'anticipació. Una obra necessària que només sembla tacar avui en dia la superstició i el sexe, com en el moment que va ser escrita. Com fa quatre segles.

-----------

[1] "El llibre m'arriba de València, dedueixo, per error. Com per error degué haver-se escrit i conservat." Pla, Josep (1969), Notes disperses, Destino (Obra completa, 12), Barcelona.

[2] Recordem que Milà i Fontanals, responent a una necessitat espiritual, va anar a confessar-se després d'haver llegit el Col·loqui de dames, la breu obra eroticosatírica, també valenciana, de finals del segle XV.

[3] "Bruta" i "blasfema" seran precisament els adjectius que usarà Milà i Fontanals per tal de qualificar-la.

[4] Brugué, Pau (2003), Itinerari i llengua de La donzella negra, dins de Miscel·lània barroca, Edicions de la Universitat de Girona, Girona.

[5] Especial interés mereixen en aquest sentit els articles que els últims anys ha anat publicant la professora Rodríguez Pampló en la revista L'Espill, de la Universitat de València.

[6] Per a un aprofundiment en el personatge recomanem el treball de Xavier Renedo Raó i intuïció en Plaerdemavida. Una primera versió d'aquest treball va ser presentada al col·loqui sobre Tirant lo Blanc organitzat per I'Institut de Recherches et Etudes Hispaniques de la Universitat de Provença a I'octubre del 1994.

[7] Un liberal hi veuria cert paral·lelisme entre l'emergent capitalisme del moment i aquest alliberament femení. No podem estar més en desacord. Mentre que el capitalisme atorga el poder únicament al propietari, l'empoderament femení l'atorga a totes les dones sense distinció. El primer és una substitució d'elits, el segon una universal democratització en el sentit etimològic de la paraula.

[8] Aquesta paradoxa que trau a la llum La donzella negra tampoc no és tan excepcional: és molt més feminista per exemple l'Ausiàs March del segle XV que la Mercè Rodoreda del XX.