Primera cita

"M'imaginaves diferent, ¿no?

Ho va dir amb naturalitat, sense cap rastre autocompassiu, com qui constata un fet llunyà i asèptic. Notícies d'internacional al diari.

"¿M'imaginaves més guapo?, ¿més alt?..."

"Més alt", vaig dir eixint del pas.

"Ja t'ho vaig dir, que no arribava al metre setanta."

"Ho sé, ho sé…"

"Són les fotos, que enganyen…", va afegir mentre punxava una anella de calamar i se l'enduia a la boca. Jo encara estava un poc tensa sense saber molt bé si apropar la cadira a la taula o fugir d'aquell estrany de qui feia una setmana desconeixia fins i tot l'existència. "Tots posem fotos en què estem afavorits, i… no sé, al final a tots ens agrada imaginar coses i persones agradables i guapes, ¿no?"

"¿Tant m'ha canviat la cara quan t'he vist?", vaig preguntar agraint aquell llampec de sinceritat crua que havia il·luminat la conversa.

"Tant no, només el just per saber que t'esperaves algú diferent", va agafar un parell de tovallons de paper, es va netejar la boca amb un gest fugaç, i els va deixar plegats de manera acurada sobre un costat de la taula. "I a més, les cames creuades no indiquen comoditat."

Ni tan sols me n'havia adonat, però en efecte, la meua posició corporal era un escut que l'únic a què convidava era a mantenir les distàncies.

El cambrer va arribar. El meu entrepà vegetal i el seu brascada fumejant que, per com va seguir-lo amb la mirada, esperava amb ànsia. Res de sopars formals, com havíem quedat la vespra. Un parell de bromes i alguna insinuació quasi adolescent varen fer que em decidira.

"Tres vegades", vaig dir finalment. Ell semblà no entendre. "Tres cites d'internet. Tu ets el tercer."

Ell em va mirar de cua d'ull i va somriure, va girar el seu plat 180 graus i va agafar amb força l'entrepà.

"I què tal?"

Vaig dubtar.

"Diria que… no sé, per una banda no he repetit cita amb cap dels dos, un poc desastre, mirant l'hora al cap de poc de temps, amb la conversa un poc forçada, eixes coses…" Ell va inclinar lleugerament el cap, com per mostrar-me que atenia. "Però també supose que he vist alguna esperança, alguna emoció, alguna novetat que m'ha agradat… i que per això estic ací", vaig explicar agafant també jo el meu sopar. Ell no em va respondre de seguida, la qual cosa em va posar una mica nerviosa. "Però pot ser també que no servisca per a açò… No sé."

"¿Per als homes? ¿Per a lligar? ¿Per a sopar?", i va fer un gran mos al seu entrepà sense deixar d'esperar la meua resposta.

"Per a lligar amb homes mentre sope", vaig dir, i em vaig fer gràcia.

Acabàvem de passar uns dies calorosos, quasi de ple estiu, i després d'una setmana era la primera nit en què la brisa marina arribava a la ciutat. Jo anava vestida amb una samarreta de tirants color d'ivori i una falda turquesa fins els genolls. Havia buscat una roba que sense ser massa atrevida em cenyira la silueta i destacara els meus atributs, tot i que pel moment ell només em mirara a la cara i ni tan sols haguera advertit el penjoll amb què una xicoteta clau i un anell daurat es balancejaven entre els meus pits. Eren prop de les deu, però encara s'endevinava la tènue llum del dia entre els edificis de tres i quatre plantes que ens envoltaven, la major part en espera d'una bona rehabilitació. Al nostre costat, a uns metres de distància, el cambrer acompanyava dos parelles a una taula mentre en llevava la plaqueta de Reservat.

"Tu tampoc ets com a la foto", va apuntar ell aleshores, i de nou ho va fer sense malícia, sense retret ocult. Jo no vaig saber si esperava que li preguntara. No em va donar temps a fer-ho, i s'hi va avançar. "Estàs millor", va dir. "Més carnosa, si m'ho permets", i va continuar fent camí amb el seu entrepà.

"No sé com prendre'm això", vaig dir simulant una prevenció que en realitat no sentia, perquè m'havia agradat.

Va esperar uns instants fins que va engolir.

"A la foto, a les dos, en realitat, sembles més prima", em va aclarir, i agafà la copa de vi i va fer-ne un breu glop. La seua naturalitat en els gestos, en les paraules, amb aquell matís de suficiència, em tenia sorpresa, però alhora m'inspirava una creixent tranquil·litat. Com quan vas d'excursió i encara que et desorientes no t'importa perquè saps que el teu company coneix la ruta. A mesura que passaven els minuts, la seua silueta, el seu rostre deixaven de resultar-me estranys i començaven a semblar-me vagament familiars. "Els homes volem tenir on agarrar…", va dir. "No volem tenir cent quilos per agarrar, clar, però… tu m'entens."

"Tu quantes vegades ho has fet? Quantes vegades has quedat amb xiques com jo, conegudes per internet?"

Ell va fer-se enrere sense soltar la meitat d'entrepà que encara li quedava, i que no havia de durar ja molt. Va deixar perdre la mirada, un instant. 

"Nou o deu… o onze", va dir mentre aparentava fer comptes mentals. Va apropar-se de nou a taula i em va mirar. "No sabria dir-t'ho amb certesa", i per concloure va fer un altre mos al seu entrepà. "Mmmm… M'encanta", va afegir encara amb la boca plena. "Sempre demane el mateix."

Em va divertir, encara que no sabia si es referia a sempre. O a sempre-que-quedava-amb-alguna. El meu entrepà, en canvi, amb prou forces l'havia començat.

"Menges molt ràpid!", vaig exclamar de manera innocent. Ell, en canvi, va dibuixar de seguida un somriure maliciós a la comissura dels llavis, que em va fer caure en el joc de paraules.

"Sempre que em deixen", va respondre. "Però no em deixen tant com podria semblar. Fixa't la fam que tinc", i va mostrar-me el poc de pa que li quedava ja entre les mans. "I tampoc devore el primer que em posen al plat, tot s'ha de dir. A tu en canvi sembla que et sobra el menjar, encara no has començat."

Jo vaig decidir participar-hi.

"M'agrada assaborir-lo, supose. M'agrada que dure."

Ell va alçar les celles i va assentir en senyal d'aprovació. Tot seguit va acabar el poc de vi que ja li quedava a la copa, i va mirar la meua. Me'n quedava més de la meitat.

"Hauria d'haver demanat cervesa. En realitat he demanat vi només per seguir-te", va alçar la mirada en busca del cambrer, però no va localitzar-lo de seguida i no hi va insistir massa. Va tornar a l'entrepà.

Veure'l disfrutar d'aquella manera em satisfeia també a mi i em feia venir fam. Les dobles parelles del nostre costat ni tan sols havien demanat. S'havien assegut de manera especular, enfrontant-se elles i ells de manera paral·lela.

"¿No em preguntes com em va anar? En les cites, dic."

En realitat sí que en tenia curiositat.

"Com anaren les cites?"

"M'alegra que em faces aquesta pregunta…", va respondre de manera teatral, i jo li vaig riure la broma de manera sincera. Cada vegada m'hi sentia més còmoda. "De tot, he tingut de tot", va continuar. "Vaig tenir una cita que va durar només deu minuts, perquè ella va desaparéixer després d'anar al lavabo. Tòpic i fàcil, ho sé, però així va ser… Vaig tenir cites normals, com la que estem tenint tu i jo ara, però que no es repetiren. Una pena. Vaig tenir una nòvia que em va durar un any. Vaig tenir sexe ocasional… Vaig tenir malentesos. De tot." Va agafar la punta de l'entrepà i espentant-lo amb l'índex, el va fer desaparéixer. "C'est fini", va dir amb la boca plena, i va agafar un parell més de tovallons.

"Aleshores, ¿la nostra és una cita només normal?", vaig preguntar un mica coqueta.

Ell em va mirar acabant de netejar-se la boca, va plegar de nou els papers, va girar lleugerament la cadira en la meua direcció, i es va apropar sense perdre'm de vista els ulls. Tenia semblant d'actor secundari enmig de la seua gran escena. 

"Estic intentant evitar el penjoll entre els teus pits des del primer minut", va dir en veu baixa. "Això vol dir que per a mi, està anant més que bé. Però clar, açò és un joc de dos."

Vaig sentir com una lleugera rojor inundava les meues galtes. Ell em va fer l'ullet, i va tornar enrere, encara que en l'episodi, la nostra distància s'havia reduït a gairebé la meitat. Potser la secundària era jo.

"Però sóc un escèptic", va reblar deixant els tovallons sobre la taula. "No respecte a tu, sinó… en general."

L'havia escollit quasi a l'atzar enmig d'aquell seguit interminable de rostres, descripcions i noms de pel·lícules i llibres preferits que s'assemblaven tants els uns als altres. El meu perfil no devia ser molt millor, però això no evitava que a la meua safata d'entrada aparegueren dia rere dia invitacions i afalacs. El seu breu missatge almenys no m'havia sonat a roba de segona mà, i m'havia fet somriure: tinc un gran cor, però el tinc a la panxa. Li ho vaig dir. A l'endemà, ja al xat, em va aclarir que tampoc era per a tant, que se li havia ocorregut perquè just quan ho escrivia estava berenant. En efecte, ja en persona, no m'hi hauria fixat mai en la seua panxa si no haguera sigut la primera descripció física que m'havia fet d'ell mateix. Era més aviat discreta.

"Tinc un problema", va afegir. "Com has vist, menge molt ràpid… I no ho dic amb segones… o sí", i va somriure. "I quan acabe no sé molt bé què fer…"

"¿M'estàs demanant que et done part del meu entrepà?"

"Si no hagueres demanat un vegetal és possible que ja te l'haguera furtat…"

"Però no ha sigut el cas…"

"No ha sigut el cas…", va fer un sobreactuat gest de frustració, i al pas d'una silueta va alçar la mirada de nou fins que els seus ulls es creuaren amb els del cambrer. "Una canya", va dir només movent els llavis i fingint agafar una imaginària gerra amb la mà.

"Haurem d'inventar alguna cosa perquè et distragues mentre la lenta que tens al costat s'acaba l'entrepà…"

"Seria l'ideal…", va dir. Va tornar a escodrinyar al nostre voltant, i de seguida va tornar. "Podria contar-te de què van eixos quatre, per exemple", i va assenyalar les dues parelles que teníem al costat. "Tu per què creus que s'han assegut així, els xics per una banda i les xiques per l'altra?"

No m'ho havia preguntat, però era cert que hi havia alguna cosa de gest forçat en aquella posició, com una rigidesa que es pretén dissimular.

"No sé. ¿Casualitat?"

"Podria ser… però…", i aleshores va vinclar-se lleugerament cap a mi i amb la punta dels dits em va tocar el genoll per sota la taula. "Jo crec que en realitat algun i alguna d'ells estan liats en secret i que s'han assegut així per tal d'evitar mirades compromeses. Com jo amb el teu penjoll."

Aquella referència em va alterar de nou, però vaig fer com si res, i tot seguit m'hi vaig girar de manera dissimulada i lenta. Ell va apartar els seus dits de la meua pell. Un dels dos homes, el més proper a nosaltres, parlava en veu alta d'un viatge que tenien previst o que ja havien fet, no quedava massa clar. Vaig tornar a la meua posició.

"No crec que siga este que parla", va dir avançant-se a la meua pregunta. "És l'altre, el d'ulleres", i de nou va fregar amb els dits el meu genoll. "Té una aventura amb la nòvia de l'amic, o la dona, potser ja estan casats, que tampoc ha badat boca des que han arribat."

Jo no m'havia adonat si havia o no parlat aquella dona, però la història m'interessava.

"I com varen començar? Quan?"

"No fa tant", va respondre llançant-los una nova mirada de reüll. Els seus dits ja no m'abandonaven. "Potser es varen trobar de casualitat, una vesprada, al centre, i en lloc de saludar-se i punt, es varen acompanyar durant unes hores… O potser hagueren de quedar per ajudar-se en algun assumpte laboral… El cas és que se sentiren estranyament a gust, i eixa nit, en tornar a casa, els dos desitjaren per un instant que qui dormira amb ells no fora la seua parella, sinó l'altre."

Vaig posar-me un poc nerviosa. Sentia les primeres tremolors d'excitació. Vaig beure un poc de vi. El cambrer va dur la cervesa i ell li ho va agrair amb un somriure. Vaig descobrir que damunt de la cella esquerra tenia una petita cicatriu en la qual encara no havia reparat.

"I tornaren a quedar…"

"Clar, amb qualsevol excusa", va confirmar ell després d'un glop de cervesa que havia agafat amb la mà esquerra. La dreta ja m'acariciava amb el palmell estés. "Varen fer un passeig, supose, o anirien a una exposició, un café-teatre… coses d'aquestes que fas en els prolegòmens d'una relació, per tal de confirmar els sentiments. I s'acomiadarien en una boca de metro, sense dir res, però ja saps, sabent els dos el que està passant, que no ha sigut només una eixida entre amics… Fins al punt que segurament tornaren calents a casa, i feren l'amor amb les respectives parelles, però pensant en un altre cos."

Jo tenia calor. Vaig girar-me cap als protagonistes de la nostra història. Unint algunes frases es deduïa que el viatge encara no s'havia fet. Els amants continuaven atenent i amb prou forces intervenien. Jo vaig apropar la meua cadira a la taula. Vaig desencreuar les cames. Ell va relaxar la mà i lenta lentament va avançar fins a fregar-me l'interior de la cuixa.

"¿Els contes estes històries a tots els teus embolics?", li vaig preguntar.

"¿Vols que ho deixe?"

"¿He dit això?"

"No sé…"

"Si vols et done el meu entrepà perquè et distragues…"

Ell va llançar una mirada irònica i descreguda al meu vegetal. Ens quedàrem en silenci, com si ens desafiàrem a fer el següent moviment. I aleshores, com per instint, vaig tancar lentament les cames atrapant-li la mà.

"Oh!", va dir.

"Oh…"

Vaig esperar uns segons en aquella posició. No sabia si algú ens podria estar mirant com nosaltres miràvem les dobles parelles del nostre costat, però aquella idea només va ocupar-me de manera fugaç. El joc em divertia i en aquells instants ja tenia clar que no hauria canviat aquella plaça i aquella taula per cap altre lloc al món. Sense deixar de mirar-nos vaig separar a poc a poc les cames, alliberant-lo. Però com el pres que s'acostuma al captiveri, i oberta la cel·la no sap on anar, ell va aprofitar per guanyar encara algun centímetre cuixa amunt, no tan prop de mi, però ja clarament en la zona d'influència. 

"I clar, varen quedar un tercer dia…", va reprendre amb naturalitat. "Supose que nerviosos. Ella es va arreglar com si es tractara ja d'una cita, encara que per dins es deia que res no havia de passar."

"Però sí que va passar…"

"Sí que va passar. Ell va aparéixer amb el cotxe, la qual cosa no estava prevista. I els cotxes són perillosos per als amants que dubten. Ja saps, la intimitat de l'espai tancat. La música que sona. Els silencis. Segurament es dirien poc. Ell li diria que podien fer una volta mentre parlaven, potser era un dels primers dies de primavera. Però ella callava i ell fingia fixar-se en el trànsit. Fins que va agafar un camí inesperat i acabaren en un aparcament al costat de la platja. Va apagar el motor i es quedaren allí un parell de minuts sense dir res, com si estigueren avaluant la situació. Finalment ella li va preguntar què volia fer… Ell sospiraria, nerviós, però li diria que almenys un dia, o aquella mateixa vesprada, volia estar amb ella, que duia les claus del pis del seu germà, per exemple, o tenia en ment un hotel… i tot just haver-ho dit, als dos els va omplir la culpa i el desig."

Va inspirar, i sense avís previ va fer-se enrere deixant-me òrfena de la seua mà. Vaig estar a punt de demanar-li que no ho fera, però de la meua boca no va eixir paraula. Va agafar la seua cervesa i en va beure, per tot seguit reprendre la paraula. 

"Tantes vegades van juntes eixes paraules, ¿no? El desig i la culpa. És una pena."

Vaig dubtar de si parlava del seu relat o si s'estava referint a alguna veritat que li haguera assaltat de sobte els pensaments. En qualsevol cas el seu rostre havia guanyat transcendència i perdut alegria, com enmig d'una passió.

Un soroll de plats caiguts va venir de l'interior del local. No férem cas.

"Vine", li vaig dir.

Ell va tornar a inclinar-se. Estava guapo, i fins i tot aquelles entrades que li dibuixaven la silueta dels cabells començaven a semblar-me atractives, amb personalitat. La seua mà va lliscar sense cap impediment sota la meua falda fins a situar-se a quatre dits del meu sexe calent i humit.

"Què decidiren?", vaig preguntar.

Ell va fer esperar la resposta, encara que ja la sabia.

"Tenien la vesprada per davant i un llit buit que els esperava. Ja saps, un d'estos llocs estranys on cada racó és una novetat i tu t'hi despulles perquè confies en l'altra persona…"

"Segur que els costaria", vaig apuntar. "Estarien massa nerviosos."

"Sí, però… Es tenien ganes des de feia temps. I varen follar suau. Amb besos llarguíssims. Molta llengua i molta pell. Ell va llepar-li els pits, mentre una mà descendia per acariciar-li el sexe", i finalment aleshores els seus dits arribaren a fregar les meues bragues totalment xopes, i em va arrancar un sospir. "Ella va menjar-li-la de dalt a baix, amb moltes ganes de fer-li-ho bé, com feia molts mesos que no li la menjava al seu marit." 

De nou amb l'índex va fer un moviment. Jo estava quieta i encesa. Qualsevol que es fixara en nosaltres sabria perfectament què estàvem fent. Sentia els meus mugrons endurits dibuixant-ne la silueta en la tela. 

"I saps què", va continuar, seriós. "Ho varen disfrutar. Varen disfrutar-se l'un a l'altre. I de manera inesperada tornaren a casa més tranquils de com havien marxat. Gairebé sense culpa. Contents de la decisió presa…" Va fer una pausa, el seu dit em va dibuixar una línia de plaer, i va concloure amb una remor de tristesa. "Saben que l'actual situació no es pot allargar, que els enxamparan o que hauran de deixar-ho córrer, perquè això sí, no es veuen amb cor de deixar les seues parelles. Però fins que eixe moment arribe, pensen devorar-se fins a l'últim centímetre de pell."

Va fer una pausa. Em va fer l'ullet, i fent surar la mà sobre la meua cuixa, va tornar enrere sense deixar de mirar-me. El meu entrepà continuava a mitges. Feia molta calor. Al meu clatell una gota de suor lliscava fins arribar a la samarreta. Estava tota mullada, ja era estiu. Una parella va creuar la plaça agafada de la mà. El cambrer va estar a punt d'apropar-se però finalment va recular.

"Què vols fer?", em va preguntar. "¿Voldràs postres?"

Les dobles parelles continuaven parlant de països llunyans i tràmits burocràtics, encara que dos d'ells callaven des de l'inici. Jo tenia fam, però ja no m'abellia el que havia demanat. Vaig fer-me enrere també jo. El penjoll va dringar. Vaig respirar profundament.

"Ara vorem què fem", vaig dir. "Però per a començar, podries mirar-me les mamelles."