The wild side

Més que un concert semblava una reunió d’amics. Tothom es deia pel nom en aquella sala, i sovintejaven els abraços i els somriures. Alguna canya doble no tenia propietari definit. Nosaltres havíem arribat prompte i ens havíem fet forts en un extrem de la barra, a dos passos de l’escenari. La meua amiga també coneixia algun dels presents, però “en la distància”, i va aclarir-me alguns lligams i bagatges: “eixe fa temps que no el veig actuar”, va dir-me assenyalant un peça alt, amb camisa i ulleres redones, abstret enmig del públic, “és francés”, afegí, encara que després vàrem deduir que no ho era i que tampoc no importava. Ningú vingué a saludar-la, a la meua amiga, i a mi em va saber greu per ella, però alhora vaig alegrar-me, perquè vaig pensar que això me n’hauria exclòs definitivament.

Un baix, un guitarra i un bateria (jove i tatuat) emprengueren aleshores un viatge de versions de temes rock i blues dels vuitanta. Algunes cançons les coneixia, altres no. Una dona d’uns cinquanta anys, rossa i atractiva i elegant, acompanyava el ritme amb el seu cos, mentre qui devia ser el seu marit la custodiava amb la mirada avorrida al darrere. Mai no està del tot clar què és el que ens acaba unint. Una jove amb pinta d’erasmus irlandesa no deixava de parlar amb els xics.

Jo mirava sobretot el perfil de la meua amiga, la seua falda vaquera curta, l’escot de la camisa, els xicotets glops de cervesa. A voltes ens dèiem coses a l’oïda, algun comentari, alguna broma. Ben a prop, com si estiguérem tocant-nos.

Li ho recordí: “cada interacció social, per menuda que siga, és una partida d’escacs en el meu cap”. M’entengué. Era ella qui m’havia regalat la frase.

Aguantàrem tot el concert, ballàrem fatal les dos últimes. Jo vaig dubtar si agafar-la o no de la cintura, i al final no ho vaig fer.