El debat sobre el nostre model educatiu és permanent. És lògic que així siga, estem parlant d’un dels pilars bàsics de l’anomenat estat del benestar, i d’una de les peces clau en el desenvolupament i progrés de qualsevol comunitat humana: què s’aprén, qui ho aprén, i com s’aprofita eixe coneixement són preguntes amb una intensa càrrega de profunditat. Curiosament el debat públic sol centrar-se en una altra qüestió, com s’aprén, i en esta qüestió ens enredem de manera laberíntica perdent de vegades de vista que estem parlant d’un mitjà i no dels objectius que ens ocupen. A saber: que l’escola ha de proporcionar la major quantitat de coneixements i habilitats al major nombre d’alumnes possible, amb la intenció que milloren la qualitat de vida d’ells i de la comunitat en què s’integren. Només tenint estos objectius clars podem parlar de metodologies.
La proposta que jo avance en el títol d’este article pretén incidir en els dos primers objectius, coneixements i beneficiaris, ja que el tercer, que estos coneixements repercutisquen a futur en els beneficiaris i en la societat, excedeix en molt l’organització del sistema educatiu (podem tenir, per exemple, un país que forme molts enginyers, però estos hauran d’emigrar si les autoritats han decidit que siguem un país de cambrers).
Em considere un idealista. Tinc idees polítiques que sé que mai voré realitzades i tanmateix no per això deixe de tenir-les, són la meua aspiració. Però per arribar a eixa idea he de partir d’una realitat que encara que no m’agrade és quotidiana i persistent. Cap projecte pot partir d’una base errònia. Tota construcció demana una matèria primera. Dic açò perquè el món de l’educació em sembla un àmbit en el qual els desitjos, els ideals se situen sovint per damunt del fang del dia a dia. Com si la simple voluntattransformara l’existència. Voldríem que els alumnes es comportaren d’una certa manera i potser que els professors i els equips directius foren d’una altra. Però la realitat és la que és, i sobre ella hem de treballar.
I quina és (part de) la realitat? Al País Valencià tenim uns 800.000 estudiants no universitaris. D’estos, un 220.000 estan cursant educació secundària obligatòria, l’etapa en què els alumnes comencen a guanyar independència respecte dels seus pares, s’introdueixen en l’adolescència i es preparen de manera definitiva per a la vida adulta. És també, l’etapa de l’abandonament escolar, perquè encara que legalment els alumnes tinguen l’obligació d’assistir a classe, els professor que xafem l’aula som conscients que de manera física (amb l’absentisme) o mental (a través de la desconnexió o la disrupció) un bon grapat d’alumnes desistixen de la seua formació.
A Espanya vora el 16% dels xics i el 10% de dels xiques abandonen la seua formació de manera prematura, és a dir, deixen d’estudiar en arribar als 16 anys. Este abandonament es cuina en l’ESO, i de fet, un 20% dels joves entre 20 i 24 anys no té el títol de secundària. I estes xifres arriben després de la baixada d’exigència i els successius canvis de normativa que flexibilitzen la promoció dels alumnes. Les raons d’este abandonament són múltiples, però es poden resumir en dos grans justificacions: context social i model laboral. O baixant una mica a terra: el coneixement no es valora com una eina útil per al desenvolupament personal i econòmic.
Amb totes les imperfeccions, fa vint, trenta anys, la societat (els pares) percebien l’escola com un mode d’ascens social. Les famílies pobres dels 50 i 60 que arribaren a classe mitjana a base de treball volien que els seus fills estudiaren perquè en l’estudi veien la possibilitat de consolidar i augmentar el seu progrés.
Hui dia, l’’escola continua sent l’únic motor d’ascens social per a les classes baixes, qualsevol estadística ho pot corroborar, a més estudis més possibilitats de millor estatus socioeconòmic, però és evident que esta veritat ja no és percebuda com a certa. Les nombroses excepcions (que no contradiuen la tendència, però que la taquen) i la popularitat dels exemples contraris (gent sense estudis que ha adquirit - se li ha donat- rellevància) han fet de l’estudi, sobretot entre els joves de les classes baixes, un element antipàtic, un tràmit legal que cal passar com abans millor. Per a què vull estudiar unes assignatures que em costen i que no veig més enllà de l’edifici de l’escola, quan podria estar ficat en tripijocs de droga guanyant un bon grapat de bitllets? Per què no intentar-ho com a youtuber, si al flipat aquell li ha anat bé? Per què no somiar de ser futbolista tot i que ja tinga 15 anys i ni tan sols siga titular en el meu equip de quarta juvenil?
Podem omplir-los d’estadístiques i raons. Podem sermonejar-los i dur exemples. La realitat és que molts joves i famílies no veuen la importància de l’educació. I tornem: cal treballar sobre realitats.
Canviar de model econòmic i social és necessari, però necessita temps i uns consensos de què no disposem. ¿Com podem animar els alumnes a assistir a classe i a participar-hi de manera activa? Ara per ara només veig una via de resposta immediata: pagant-los. Queda lluny de l’ideal d’un coneixement valuós per ell mateix que jo mateix estime amb totes les meues forces, però insistisc, a la utopia només s’arriba per camins vertaders.
La meua proposta abastaria tercer i quart d’ESO, i un primer curs postobligatori (batxillerat o cicles formatius). Estaríem parlant, grosso modo, de 150.000 alumnes que podrien rebre uns 100 euros mensuals de setembre a juny sempre que la seua assistència supere un llindar marcat al voltant del 90%. Esta paga, en la meua proposta, es completaria amb una extra per als alumnes de l’ESO que vindria donada en base als resultats d’una prova de final de curs de correcció externa que analitzara la comprensió i l’expressió escrita en les dos llengües oficials, i la competència matemàtica i científica. En base al resultat de la prova es percebria una quantitat o una altra de diners (posem un ventall situat entre els 50 i els 300 euros).
Estem parlant (sempre en números rodons) d’una inversió d’uns 170 milions d’euros. Tenint en compte que la Generalitat Valenciana destina uns 7000 milions d’euros a educació estaríem parlant del 2’5% del pressupost.
És una proposta que beneficiaria les classes més altes, les més predisposades ja a anar a classe i les que millors notes trauen, i és també, una proposta que caldria polir en els detall per tal d'evitar conflictes entre alumnes i entre alumnes i professors, però és també una proposta que sense dubte rescataria per a l’educació i per al nostre projecte de país molts joves de classes mitjanes i baixes (especialment xics) temptats de deixar els estudis abans d’hora. Joves als quals se’ls diria que el benefici de l’estudi no és una inversió a futur, sinó a present, que el sistema confia en ells i que mantenir-se en el bon camí té recompensa immediata. No ens podem permetre que milers dels nostres joves visquen en la ignorància i abandonen el coneixement per vés a saber quina alternativa.
Canviar de paradigma hui per tenir tots un millor demà. O bé el que podem fer és continuar en discussions estèrils, que això fins ara se’ns ha donat bé.