Sí, ja ho sé, deus dormir. Com hauria de fer jo a estes hores. Si apague el mòbil tan sols s’intueix la claror de l’últim fanal del carrer. Més enllà, el camí continua a les fosques fins una mena de mirador acarat a la badia. No sé si te n’he parlat.
De vegades algun turista s’hi perd, i el trobe desorientat front a la porta de ma casa, buscant el lloc, que deu eixir en alguna guia, i he d’indicar-li que continue sense por, amb senyes, perquè ni l’anglés ni l’alemany m’han sigut mai propicis. “Continueu sense por”, els dic, i em sembla, ara que t’ho conte, el consell d’una dona que en sap, i que per això se’n refien. Potser seria bo que algú me’l repetira també a mi, de vegades. I que jo en fera cas.
Però em perd, et conte això i faig cercles perquè tinc por i tremole, perquè la nit és tancada i un foc equivocat m’ha encés el cos i l'ànima. Un incendi d’estiu que no sé si sabré controlar (l’he de controlar).
I t’escric perquè sé que només tu podràs entendre’m. I tant, que m’entens! Només fa un mes que parlem i ja et sent necessari en esta altra vida, la que s’escriu a hores altes i no tem obrir-se de bat a bat, com un cor a la vista. La que confessa a un desconegut el que ningú més no sap. L’oculta i real. Tan real, almenys, com la visible, reglada i assenyada i incompleta que coneixen amics i familiars (a qui no em puc confessar).
M’alegra tenir-te i em fa pena haver de tenir-te. Tot alhora. Ja m’entens.
I és que acabe de tenir la conversa més pertorbadora de ma vida. No recorde res semblant, cap discussió o xarrada que m’haja deixat igual, amb la sensació nítida de ser una nova persona en un món nou. No sé si millor (crec que no). Segur que més complex.
A tocar de la mitjanit he parlat amb el meu fill. Una videotrucada per l’ordinador. Està passant uns dies amb son pare. Jo ja me n’anava a dormir, però m’ha enviat un missatge i m’ha preguntat si podíem parlar una estona, que volia preguntar-me una cosa.
És un xiquet molt carinyós encara, sempre m’ha tingut molta confiança, i això m’enorgulleix, perquè amb la seua edat, ja complerts els dèsset, si d’algú no volen saber els adolescents és dels seus pares. Ha cultivat la ironia els darrers temps, també. I he dit un xiquet, però ja no. De vegades el veig jugant a bàsquet amb els seus amics, exhibint-se una mica perquè sap que mire, i sé que els joguets ja han quedat enrere. És fort i atractiu, i encara més que ho serà.
Al principi l’he trobat una mica nerviós, esquivant el tema com faig jo ara. Fent cercles que no van enlloc. Contant-me coses de com li havia anat el dia i de son pare que ja era al llit. Fins que li he dit que no es preocupara, que era jo qui tenia al davant, que podia contar-me el que fora. I aleshores ha callat un instant, però tot seguit ha mirat directe a la càmera, a mi, decidint-se finalment: “És sobre sexe. Tinc algunes preguntes.”
Ja em coneixes. Ja ens anem coneixent, almenys. M’encanta parlar de sexe, m’excita, i eixa excitació em fa sentir viva i desitjada. Quan tu i jo en parlem sent que estem creant un món a part, un món íntim i secret. Ja sé que també és virtual i efímer, però igualment m’enamora el que en aquells instants naix entre nosaltres. La gent sabuda, seriosa, menysprea estes històries o relacions. Diuen que no són reals, que és un miratge, que allò que existeix ho tenim només en apagar la pantalla. “Tot és mentida”, diuen. “Gaudeix del dia i deixa el mòbil”, diuen. Però no és veritat. No del tot, almenys, perquè jo et sent ben a prop quan m’envies unes paraules amables, o un bon dia que m’obri un somriure, o quan m’esvalotes amb una foto teua, o quan em dius “puta” i “porca” just quan saps que ho estic desitjant. La cremor que sent aleshores és ben real, REAL, com el sol sobre la mar, o l’arena d’esta platja… així que els que en saben no tenen ni idea, i estic ben convençuda que la seua vida és un avorriment o una farsa. A més, pense ara, què seria de la història de la literatura, de la història mateixa, sense els amants absents, sense les cartes d’amor que atien la flama. Algú va dir que la poesia era la distància entre una dona i un home despullats. Hi estic ben d’acord.
¿Veus? Faig cercles. Em faig por.
Ha començat dient-me que havia conegut una xica. Jo alguna cosa sospitava, perquè les darreres setmanes gira una mica més el mòbil quan xateja, el just perquè no puga vore la conversa, però sí les intencions.
No me n’ha dit el nom, només que havien quedat un parell de vegades des que havien acabat les classes. I aleshores ha afegit, ara sí, amb uns ulls una mica caiguts per la vergonya: “S’assembla una mica a tu.” El cor m’ha saltat d’indissimulada alegria. “¿A mi? ¿En què s’assembla a mi, amor meu?” “No sé”, ha respost. “Una mica en els cabells, també els té rossos com tu. I en la simpatia. És guapa com tu…”
Ja et pots ben imaginar l’orgull que sentia d’escoltar aquelles paraules del meu fill. No era la primera vegada que em deia coses així. Però feia ja temps que se les guardava. I vore’l ja quasi un home... Què dic, un home ja!... em feia sentir ben feliç.
“Vull saber coses”, ha afegit. “Tinc ganes d’estar amb ella. Vull fer-ho bé...”
“Què vols saber”, li he respost ben contenta de ser el seu referent.
“Què vos agrada a les dones, per exemple… Què vos... excita?”
I eixa paraula, directa, ja m’ha trasbalsat una mica. Se’m deu haver apagat una mica el somriure. M’ha fet entendre que no era una conversa més, amb metàfores i subterfugis. No m’hauria d’haver estranyat. Els joves ara en saben molt més que nosaltres a la seua edat. Sempre hi ha un amic que ho ha viscut tot. Un cosí que ha sentit de què va el tema. I sobretot, tenen totes les imatges que volen amb un clic. És inútil posar portes al camp. Per a nosaltres el sexe era un misteri, una conversa entre amigues, una portada de revista penjada al quiosc. Per a ells, és una realitat tan present i explícita com poc explicada, i no m’estranya que en puguen tindre por (sempre la por).
“¿Tu veus porno?”, m’ha preguntat.
Jo m’he posat nerviosa. He mirat l’hora que era. M’he adonat que anava només amb la meva bata de nit. La que transparenta una mica. M’he fixat que darrere d’ell la porta de l’habitació estava tancada. I he pensat que si teníem aquella conversa, si la teníem de veritat, potser era una oportunitat per estretir els nostres lligams, i per tant no li podia mentir ni escapolir-me. Si la teníem era per tractar-nos tots dos com adults per primera vegada, i potser per a sempre.
“Sí, sí que en veig…”
“¿Sovint?”, ha insistit.
“Algunes vegades… Quan en tinc ganes…”
Aleshores hem callat. Crec que els dos hem dubtat de si era bona idea continuar per aquella senda. Estava guapo, el meu fill, alt amb els cabells desordenats, com acabat de dutxar, moreno com son pare, amb la seua samarreta lila, però amb una expressió diferent, m’ha semblat, més dura.
“Però això no vol dir que totes les dones en miren”, he afegit. “Normalment no és així…”
“Però tu sí”, m’ha tallat.
“Sí. Jo sí…”
“I què hi veus? Què t’agrada?”
Endavant, he pensat.
“Una mica de tot. M’agrada vore homes forts i decidits amb les dones. Però també carinyosos, perquè hi ha temps per tot en el sexe, per la carícia i per la força, sempre que els dos hi estiguen d’acord…”
“¿T’agrada vore els homes?”
Crec que he somrigut.
“Sí, més que les dones...” Ho he dit com una broma, però de seguida m’he tornat a posar una mica seriosa. Com adults, he recordat. “Les dones m’agraden físicament. Em poden semblar atractives, però…”
“Però no t’exciten…”
Ai…
“No. M’exciten els homes…”, he respost.
Què podia dir, sinó la veritat. Massa m’agraden, algunes vegades, bé que ho saps. Te n’has fet una idea sentint les meues aventures, que no en són tantes, cert, però que deixen ben clar que un home atractiu, sexi i morbós em té guanyada a primera vista
“¿T’agrada vore’ls despullats… vore’ls... la polla?”
I estes paraules crues m’han desmuntat un poc més, i provocaven una vibració cada vegada menys soterrada al meu interior.
“Sí”, he respost ja una mica alterada. I sense pensar-ho massa he afegit: “M’agrada vore’ls les polles dures per les dones que tenen al davant.”
Ell s’ha mossegat un moment el llavi inferior. I potser també jo ho he fet. I he notat que el cor em bategava més fort, més fort. Com quan de vegades parlem tu i jo i sabem que estem entrant en el tipus de conversa que més ens agrada perquè ens fa perdre el control.
“¿I són grans?”
“En el porno tot és exagerat”, li he respost. “És una fantasia. Ja saps que les coses no són així en la vida real. Com les pel·lícules d’aventures, on tots els protagonistes són guapos i forts. Ells i elles. No és així la vida. Les veiem perquè ens distrauen i ens agraden…”
“¿Però a tu t’agraden eixes polles?”, ha insistit sense deixar-se enredar.
“M’agraden eixes polles grans, sí”, li he replicat. (No sé a qui. Qui era aquell que em parlava?) “No massa grans, però sí ben voluminoses…”
“Què t’imagines?”
I jo sentia ja els meus mugrons durs contra la seda, i l’escot una mica obert per on em regalimava una gota de suor.
“M’agraden...”, he dit. “I m’imagine a mi mateixa… m’imagine...” Però he tremolat i callat perquè m’he fet por. Perquè la veritat és que m’imagine llepant-les i acariciant-les abans de tenir-les ben a dins de mi. I no ho podia dir. “Però cada dona és diferent”, m’he corregit. “Has de preguntar-li a la teua amiga què li agrada…”
“Tinc por que la meua siga massa menuda… ¿Creus que ho és?”
I aleshores he sigut jo qui ha tingut por que s’alçara per mostrar-me-la. Li l’he vista milers de vegades, milions, clar. Fins i tot últimament, l’últim any, quan ha crescut i s’ha fet un home i de vegades ix de la dutxa una mica desendreçat com és ell, amb aquell atractiu de la joventut, el seu cos atlètic, i passa per davant de la meua habitació, a la seua, just enfront. Milers de vegades. Però si me la mostrava ara, si s’alçava i es llevava els calçotets... ¿com reaccionaria jo?
Per sort no ho ha fet. Ha esperat pacient la meua resposta.
“La teua està molt bé…”, he dit. “Molt per damunt de la mitjana… No t’has de preocupar per això. T’has de preocupar d’estar a gust amb la teua xica i de prendre precaucions...”
“¿El preservatiu?”
“Clar. En el porno ara no el fan servir… Però tu sí…”
“¿Saps quines escenes m’agraden?”, m’ha preguntat aleshores de manera retòrica. “Les de joves amb dones madures. Una mica com tu. De la teva edat.”
Sense que se n’adonara he dut un dit al meu sexe. I sense sorpresa l’he trobat humit.
“¿T’agraden a tu les escenes amb xics joves?”
I aleshores he tingut una mena d’il·luminació. El meu fill era un cabró. No podien ser ingènues totes aquelles preguntes. No podien ser només curiositat. M’arrossegava conscientment, i a poc a poc, a un terreny incert, tendre i salvatge. Tant com la meva bata, més transparent que mai.
Una vegada vaig llegir un conte, un conte llarg. Te l’enviaré perquè en gaudisques. En ell una mare jove i el seu fill se n’anaven una setmana de vacances a un hotel de platja, mentre el pare es quedava treballant. Arran d’un malentés els confonen com a parella i ells comencen a interpretar uns papers que comencen a dur cada vegada més lluny. Primer amb insinuacions, i al poc amb proposicions directes, fins que… bé, ja pots imaginar què.
Però he mentit. He dit que una vegada vaig llegir eixe conte i la veritat és que han sigut nombroses les l’he repassat de dalt a baix, deixant-me seduir també jo pel morbo de la situació. El joc que se’n duen entre mans. El que es diu i el que no però se sap. La fruita més prohibida, que és a tocar i que et torba, i et fa por (de nou) perquè fa trontollar els teus fonaments.
En una escena, ja quasi al final, els dos surten a la terrassa en sentir que els seus veïns d'habitació estan follant. Seuen al terra, un al costat de l’altre per no ser descoberts. Han sortit mig despullats i excitats per la situació. Han estat tot el dia encenent-se, i aleshores el jove li diu que no pot més, es treu el banyador i comença a tocar-se, a fer-se una palla davant de sa mare. Que al principi diu sentir-se incòmoda, però que no pot llevar-li la vista del damunt, i acaba per alliberar-se les mamelles, pessigar-se els mugrons, i masturbar-se també ella. I així queden els dos, mirant-se mentre es toquen mentre de fons els gemecs dels veïns ho omplin tot i es barregen amb els seus. Fins que el fill no pot més i acaba per escórrer-se, potent, viril, tacant-la també a ella amb alguna gota de la seua llet.
“Sí que m’agraden els joves”, he respost. I saps què he fet. M’he despassat la bata. Em cremava i m’he desfés es nus i l’he oberta fins quasi el límit dels meus mugrons, que continuaven durs i demanaven a crits una llengua que els llepara. Ell m’ha mirat però no ha dit res. “Segur que li agradaràs a eixa xica també tu”, he afegit aleshores.
“Un dia”, ha continuat ell, com si no haguera volgut sentir-me, “un dia et vaig vore… ja saps, tocant-te, a l’habitació”.
Què pots respondre a això? Què pots respondre quan el teu fill et diu això. Jo he intentat optar per la naturalitat, encara que sabia que li havia deixat creuar la frontera ja feia molts minuts.
“És possible. De vegades ho faig. És ben natural…”, li he contestat. “¿Et va fer vergonya? Hauria d’haver tancat la porta…
“Duies només una samarreta de tirants… i sospiraves. Et veia molt bé. Primer amb el dit, però després entraves quasi tota la mà al teu cony…”
El meu cony... El meu cony ja rajava sense aturador. I, encara que em sent nerviosa només d’escriure-ho, encara que tremolava de fer-ho, de manera instintiva, i sense que ell em vera… he començat a acariciar-me.
“I tu què vas fer?”, li he preguntat ja amb el meu dit al bell mig de la figa. Suaument amunt i avall. Amunt... i avall… “¿Vas quedar-te mirant-me, amor meu?”
Ell ha assentit. Quasi podia sentir la seva respiració a través de la pantalla. Estava guapíssim. I he sentit enveja i gelosia per la xica que el tindrà entre els braços… entre les cames.
“¿Vaig fer malament?”, ha preguntat. El meu cos s’escalfava a foc lent. M’he adonat que també ell suava una mica.
“No vas fer malament… però… què feies allà mirant-me?”, he preguntat. I ho he fet sabent-ne perfectament la resposta, perquè ell ha eixit a mi, i jo sóc una cabrona.
“Em vaig fer una palla”, ha dit amb un fil de veu, però mirant directament a la càmera.
“No t’he sentit”, he mentit. Una cabrona. Ell m’havia arrossegat a aquell riu d’aigües tèrboles, i jo ja havia perdut el control. Si ens hi ofegàvem, ens ofegàvem junts. “Torna-ho a dir…” I sóc una porca, una porca, ja ho saps, perquè he agafat la solapa esquerra de la meua bata i he estat a punt d’apartar-la, d’alliberant el meu pit perquè el vera en tot el seu esplendor. Només un últim raig de seny ha aconseguit aturar-me.
“Em vaig fer una palla... mamà”, ha repetit amb veu clara i decidida.
I a mi m’ha deixat sense paraules i fosa per dins, i sense pensar-ho (feia minuts que no pensava) he incrementat una mica el ritme de les meves carícies.
“Els meus amics diuen que estàs ben bona”, ha dit aleshores.
Jo m’he mirat un instant. Els meus mugrons encara estaven mig ocults per la seda. I m’he imaginat els seus amics, forts, joves, inexperts i atrevits, tocant-se a les seues habitacions, fent créixer els seus sexes pensant en mi, tenint fantasies amb les meues mamelles generoses i una mica caigudes, somiant de follar-me en secret al vestidor, a ma casa, al seient de darrere del cotxe després d’una trobada casual. Escorrent-se de gust pensant en mi.
“¿I tu què en penses?”, li he preguntat.
“Jo pense que són uns fills de puta…”, ha respost. I s’ha llevat la samarreta i ha quedat despullat, mostrant-me el seu cos jove i definit i acolorit pel sol. “Pense això. I que tenen raó…” Què anava a fer!? Tenia por de la resposta. S’ha apropat aleshores a la pantalla. Tenia els mateixos ulls verdíssims del seu pare. Estava nerviós. “Apague ja. He d’apagar…” I per un instant ha semblat que estava a punt d’afegir alguna paraula. Ha dubtat. Però no ha esperat la meua resposta i ha desaparegut. I jo he sentit un buit i un alliberament.
Tot estava incendiat. L’aire feia olor de cendra. M’he despullat del tot. He deixat caure la bata i he lluït la meua pell, els meus pits, la pel·lícula de suor que cobria tot el meu cos. M’he reclinat sobre la cadira. Ja embogida m’he clavat dos dits i després tres, que entraven i eixien del tot mullats.
Excitada pel meu fill, per la seua mirada. “¿T’agradava vore ta mare ben oberta?”, he preguntat en veu baixa, ja a ningú. Boja pel que estava passant i no havia de passar. “¿T’agradava vore com gaudia, com sospirava de gust? Els teus amics segur que haurien pagat per vore’m així...”
I me’ls imaginava mirant-me, vençuda pels meus instints. Tremolant de plaer, amb quasi tota la mà a dins. Xiuxiuejant improperis i desitjos. Convidant-los mentalment a gaudir de mi a plaer en les seues fantasies. Sabent que em penediria de totes aquelles sensacions quan baixara aquella alta muntanya que estava pujant.
M’he pessigat un mugró. M’he fet una mica de mal. Ell estaria sentint el seu sexe rabent entre les mans. Quin era aquell gust als meus llavis? No he pogut més. He volgut fer cim, forasenyada, boja com un animal salvatge buscant una presa.
Sí, amic meu, estimadíssim confident, amant virtual. Esta també soc jo. La que perd el control fins i tot amb el seu fill, amb els seus amics. La que ha somiat que ell s’escorria mirant-me les mamelles. La que s’ha escorregut tot seguit imaginant-lo gaudir.
Perquè ha arribat el llamp, i m’he cargolat sobre la cadira, i se m’ha posat la pell de gallina, i he tremolat tota i he sentit el plaer de la sal i l’amargor, com el primer glop de cervesa que et presenta per a sempre un altre món, i he plorat, plorat de plaer i de ràbia d’haver tingut l’orgasme més intens de ma vida fent el que no havia de fer.
Què ha passat? De què tinc por? M’agradaria tant tenir-te ací ara. Vore el teu rostre per primera vegada. Abraçar-me a tu. Demanar-te que m’entengues sabent que ho faràs. No conec el sentiment que prove ara. Només que la nit és fosca i l’univers immens. I que he obert una mala porta. I que em trobaria sola, desesperada i feliç si no fóra perquè puc escriure’t.
Encara tremole. Els meus llavis amarguen. Més enllà, el camí continua a les fosques.
De tot això que t’he contat, tu en sabràs què fer.