Quan he despertat ja em trobava malament. Una capa de suor m'humitejava el rostre, però crec que això ja ho havia sentit abans, quan l'entreson m'havia obligat a girar-me i regirar-me sense trobar la posició adequada. Havia tingut fred i calor alhora, i havia acabat per quedar-me només amb el llençol, tot i que potser hauria d'haver agafat també la manta, no sé. M'he alçat abans que sonara l'alarma, i a palpentes he arribat al bany. Allí he sentit l'atordiment i el mal de cap. M'he baixat les bragues i he pixat i m'he quedat asseguda a la tassa del vàter evitant la llum, que també em molestava. He tossit dues, tres vegades. Només aleshores he vist clar que aquesta vegada l'havia agafat de ple.
Arnau ha obert la porta i he intuït que es quedava al llindar, mirant-me. Jo devia tenir un aspecte horrible.
"Una gran nit, ¿eh?"
No sabia molt bé de què em parlava, però ni tan sols podia mirar-lo a la cara per culpa de la claror.
"No deus haver dormit gens...", ha sentenciat.
Jo m'he assecat amb un quadrat de paper, m'he alçat amb els ulls mig tancats, i he tirat de la cadena. M'he netejat les mans i la cara i m'he mirat a l'espill. Tenia bosses als ulls i tot el cos em pesava.
"Vinga, torna al llit, jo truque a l'oficina..."
No he tingut forces ni per protestar-li. He fugit de la llum i m'he arrossegat fins a l'habitació. El coixí estava rebregat i humit, i cobrint-me amb el llençol he sentit el dolor muscular que acabava de completar el cercle.
De menuda sentia un morbós plaer en la malaltia, la pròpia i l'aliena. Quan veia alguna persona malalta, o quan algú em parlava d'una companya de classe o un professor que havia sucumbit a una grip o a uns ossos trencats, no podia evitar certa enveja per les hores de llit i atenció que li esperaven. Mai pensava en malalties greus, potser ni tan sols sabia que existien. Pensava sempre que les incomoditats dels mocs, la tos o el mal de cap que també jo vaig patir en alguna ocasió eren un peatge necessari i fins a cert punt menor per uns dies de vacances. Després, el pas del temps va dur el coneixement del dolor i la pèrdua, i la malaltia va perdre aquella aurèola de fortuna, perquè va quedar lligada a imatges d'hospital i impotència. Olor distant de medicament i roba vella.
La llum de l'alba es filtrava per la persiana, mig abaixada. He recordat una conversa sobre virus i grips que algú havia iniciat feia uns dies a l'oficina, i per un moment he cregut que aquelles paraules havien sigut les que m'havien contaminat.
"Ja estic delirant", he dit en sentir que Arnau entrava a l'habitació, ja vestit. S'ha assegut al llit i ha deixat a la tauleta de nit un got d'aigua i una pastilla.
"Espere que siga un deliri creatiu...", ha respost posant-me la mà al front. "Així podrem fer-nos per fi milionaris. Però per ara", ha sospirat amb teatralitzada decepció, "no tens febre...", i s'ha alçat i m'ha fet un bes també al front, i m'ha dit que m'adormira, que ell ja trucaria al meu treball a les vuit, que ara ningú no li havia agafat el telèfon, com era normal. "Increïble el que fan algunes per un dia de festa", ha bromejat mentre eixia i entretancava la porta.
A l'oficina m'esperava una pila de documents, correus i trucades que ja no atendria, i que d'alguna manera més o menys camuflada continuarien esperant-me a l'endemà. No me'n lliuraria tan fàcilment. He sospirat i he decidit tornar a la meua infantesa, i sentir aquell malestar general com l'impost a pagar per un descans merescut: el tercer dia que faltaria a la feina després de dos anys i mig a la casa. M'he pres el paracetamol i he buscat per enèsima vegada la millor de les posicions.
He dormit un parell d'hores, a intervals i malament, i quan he despertat no estava millor. Començava a sentir-me també el pit carregat i tossia amb més freqüència, sense acabar d'espectorar. Al mòbil m'ha aparegut un missatge de l'Ariadna desitjant que em millorara, tot ple de besos virtuals. Jo li he tornat els besos i he pensat que després li escriuria per preguntar-li. He tornat al lavabo i tot seguit a la cuina, on m'esperava preparada la càpsula de Nespresso, la tassa i la llet i un parell de les meues galetes. No tenia fam, però m'he obligat almenys a fer-me el café.
El matí ha passat enterbolit entre el llit i el sofà. He intentat llegir un parell de vegades el llibre que m'havia regalat l'Arnau pel nostre aniversari i dues vegades m'ha caigut de les mans. Si m'haguera regalat l'abric car que realment volia això no hauria passat. Probablement ni tan sols m'hauria constipat. He pensat que li ho diria quan tornés.
M'he adormit sense voler-ho enfundada en el batí.
M'ha despertat el telèfon ben passades les quatre. Era Ariadna, a punt d'eixir del treball. M'ha demanat un informe de signes i símptomes exhaustiu i ha conclòs amb un diagnòstic inapel·lable: grip i veu d'ultratomba.
"Tots t'envien records i bons desitjos", ha afegit.
"Com si ja fóra Nadal..."
"Exacte!"
Li he dit que intentaria anar a l'endemà. M'ha contestat que m'ho prenguera amb calma, que ningú no volia una contaminada a l'oficina.
En penjar he vist que tenia el telèfon ple de missatges d'Arnau preguntant-me com anava i si volia que comprés alguna cosa. Lluïsa m'havia enviat un vídeo d'una cantant que desafinava i el meu germà unes fotos de la casa dels pares, ja buida. Les he repassades una a una i m'ha envaït una sensació de desconcert i melancolia. He pensat que contestaria al meu germà a la nit, quan em trobara millor.
M'he pres un altre paracetamol, més potent, i he sentit que ara sí, tot i el malestar, tenia fam, i m'he fet un altre cafè amb llet i he obert el pot de les galetes per menjar-me-les totes. A través del vidre de la finestra es veien els xiquets que ja tornaven de l'escola amb grans motxilles a les esquenes i alguns iaios i mares i pares que els duien entrepans o dònuts perquè també ells berenaren. M'ha fet molta tendresa l'escena i crec que m'he emocionat un poc. He espantat algun pensament amb agilitat. En una hora començaria a fer-se de nit. Li he escrit a Arnau per demanar-li que portara mocadors de paper. "Molts", he especificat.
És veritat això que diuen que no valorem les coses quan les tenim, que no sabem el que val una bona salut, per exemple, i que ni tan sols ens adonem de tenir-la fins que la perdem. Pensem que les coses són per sempre, i ens costa imaginar els canvis que segur que vindran. Carregada ara com estava, em costava fins i tot imaginar-me a mi mateixa, sense dolor ni llavis ressecs, i respirant a voluntat.
Arnau ha arribat cap a les sis carregat de mocadors, paracetamols, sopes i tendreses. M'ha preguntat pel meu dia i no ha necessitat que li responguera. Jo li he preguntat pel seu i m'ha parlat de la burocràcia del departament i dels bitllets d'avió per al seu congrés anual de Física a Budapest.
M'agrada tenir un nòvio físic perquè tampoc ell sap els límits de l'univers.
Li he explicat que la casa dels meus pares semblava que ja estava buida i ell ha dit que així tenia jo un problema menys de què preocupar-me. Tenia raó, però d'alguna manera això em posava trista i no he tingut el coratge de trucar al meu germà.
M'he dutxat i s'ha dutxat i hem mirat en la televisió un programa del Canal Història. Arnau ha preparat després alguna cosa per sopar. Era d'hora, però tots dos teníem fam. Ha fet el que ha pogut amb unes cremes de verdures que havia portat del supermercat i pit de pollastre a la planxa. Tot un triomf, tenint en compte que quasi mai agafava una paella, i que el seu major aliat a la cuina era el microones. També hem anat a dormir d'hora, encara que Arnau ha bromejat sobre si algú (o alguna) hauria d'anar a dormir al sofà, "per no contaminar als sans".
Al final ens hem arriscat, i hem dormit junts, clar, i fins i tot m'ha fet un breu bes als llavis i ha abraçat el meu cos contaminat.
No ha sigut una bona nit. Pitjor que la primera. He suat més i fins i tot he vomitat una mica a les tres de la matinada: bilis i mocs que em carregaven el pit. Arnau m'ha acompanyat i ha insistit que em mullara la cara i ha anat a per una jarra d'aigua fresca perquè ha dit que calia que m'hidratara bé. Sempre ho diuen els metges, això, però en la meua ment hidratar-se bé significava produir més mocs, i a més mocs, menys oxigen. He begut només els dos gots que quasi m'ha obligat a prendre l'Arnau.
No sé a quina hora ha sonat el despertador o si ho ha fet. Probablement no. Però m'he adonat que tampoc aquell dia podria anar a la feina quan he vist de nou a l'Arnau assegut al meu costat, ja vestit.
"Deixa de fer teatre", ha dit, "que ja li he enviat un missatge a Ariadna per dir-li que estàs al llit."
Jo m'he arraulit amb un lament.
"Vinga, descansa", ha afegit besant-me el front. "T'he deixat preparat l'esmorzar per quan t'alces... Però intenta dormir tot el que no has dormit esta nit..."
"¿Tu has dormit?, li he preguntat sense obrir els ulls.
"Com un tronc", m'ha mentit. I ha tornat a besar-me a la galta i ha marxat.
És curiós el silenci que provoca la porta d'una casa quan es tanca. És el silenci que no sentim quan anem a treballar, i el nostre sofà, els nostres mobles, llibres, utensilis de cuina, les nostres colònies i llençols queden sense nosaltres. Acompanyar-los quan no hi hauríem d'estar ens converteix en una mena d'intrusos. La vida a fora continua però nosaltres restem al marge, en una bombolla. En canvi, ara Arnau estaria pujant a l'autobús camí de la universitat, envoltat de cotxes i vianants camí de la rutina, i d'alguna manera això ens separava, perquè ens feia diferents.
En algun moment he somiat una cosa estranya: jo estava en una casa que no era la meua, però que d'alguna manera creia la meua, i mirava a través d'un vidre com havia fet el dia anterior. Però no eren xiquets el que veia, sinó un prat de turons ondulats i verds, semblants a alguns que havíem vist a l'estiu en el nostre viatge a Noruega. Al nord, molt al nord. Hi corria una mica de vent, i quan he volgut obrir la finestra perquè es refrescara la casa, he vist que no hi havia agafador, i l'olor i el vapor d'un bullit que feia ma mare començava a entelar-ho tot. Aleshores he despertat, una mica angoixada.
He agafat el mòbil. Eren prop de les onze. He buscat el missatge del meu germà i li he escrit:
"Perdona que no et responguera. Estava molt constipada. Et truque a la nit i parlem. M'impressiona un poc vore eixes habitacions tan buides."
Després d'haver pogut dormir em trobava una mica millor, encara que el somni m'havia deixat empremta. He esmorzat unes torrades i després m'he posat la ràdio per sentir les notícies mentre ordenava una mica l'armari. Hi havia un bon grapat de roba vella que ja mai no em posava. Vestits, sabates, pantalons i fins i tot la samarreta que em va regalar Miquel quan eixíem i que probablement no m'havia posat mai perquè era lletja com un horror (quatre anys de relació i no va aprendre què no em posaria mai per eixir al carrer). Aquella troballa m'ha recordat que el seu aniversari era a prop, i com cada any m'ha assaltat el dubte de si havia o no de felicitar-lo, encara que sabia que acabaria per fer-ho... com cada any.
M'ha trucat Andreu i m'ha preguntat com anava i si m'havia pres de nou el paracetamol. La veritat és que em trobava una mica millor, només una mica, però el suficient per intuir que el pitjor ja havia passat. Li he dit que em prendria la pastilla amb el dinar, i ell m'ha recordat que hi havia crema d'espàrrecs al rebost.
He mirat per la finestra, i de nou he vist alguns iaios i mares apropant-se cap a la porta de l'escola.
He dinat la crema que havia comprat l'Arnau i he anat de nou al llit a fer una migdiada. Potser he tornat a somiar alguna cosa, no ho sé. Per sort, m'ha trucat Ariadna. Acabava d'eixir del treball i m'ha dit que s'estava fent una xocolata calenta amb xurros en una terrassa, "com una senyora". M'ha vingut bé la seua conversa, perquè m'ha explicat xafarderies sense importància dels companys de treball. No ha volgut saber si a l'endemà aniria a l'oficina i jo no li ho he dit, perquè quan desapareixem d'un lloc tard o d'hora entenem que tampoc nosaltres érem imprescindibles. M'ha dit que estava flirtejant amb "un tio del Tinder" amb qui ja havia quedat un parell de vegades, però que ara per ara només hi havia besos i prou.
"No vull tornar a enganxar-me", m'ha confessat. "Els trucs es veuen millor si tot va a càmera lenta."
Quan he penjat ja estava més animada. M'he quedat una estona pensativa al sofà (en Ariadna, en les seues decisions amoroses, i potser també i de retruc una mica en les meues), fins que ha arribat l'Arnau carregat de nou, ara amb una gran bossa de paper que ha deixat sobre la taula. M'ha fet un lleuger bes als llavis i m'ha preguntat com em trobava. Li he dit que estava fred, i m'ha dit que en feia, a l'exterior. Venia de bon humor, i aquella bossa m'intrigava.
"És un regal!", ha exclamat i me l'ha apropat amb els braços estesos, com una ofrena. Era l'abric, l'abric car i elegant i càlid que tant m'agradava. D'un roig viu que em recordava uns llavis encesos. M'ha demanat que me'l provara, i la veritat és que em venia molt de gust fer-ho, i m'he alçat i me l'he enfundat i em venia com un guant, i quan m'he posat davant de l'espill, i m'hi he vist reflectida he sentit que no volia llevar-me'l mai més.
"Estàs preciosa", m'ha dit mirant-me a través del reflex. "I així no et constiparàs més."
Ens hem tornat a besar, ara de manera més prolongada, i m'ha dit que volia baixar a comprar unes coses al súper. Jo li he dit que bé, ens hem tornat a besar i ha marxat, i quan he sentit la porta encara m'he quedat uns segons mirant-me a l'espill. M'agradava tant que s'haguera recordat d'aquell abric, perquè el dia anterior al final no li n'havia dit res, i aquella telepatia devia significar alguna cosa.
Sense llevar-me'l, una mica excitada, he tornat al menjador i he estat a punt de seure, però no volia arrugar-lo i he tornat a l'habitació i allí sí que me l'he llevat amb cura i l'he penjat a l'armari, i m'he sentit una mica exposada sense. Per un moment he sentit que ni tan sols devia estar ja constipada. M'he gitat al llit i li he enviat un missatge amb cors i besos, a l'Arnau.
Aleshores el seu mòbil ha sonat. Se l'havia deixat a la seua tauleta de nit. M'he incorporat i feliç l'he recollit. No sé per què. Ni tan sols ho he pensat. Ha sigut com un joc: veure com li arribaven els meus cors.
Però quan el tenia entre les mans hi ha arribat un altre missatge, d'una tal Marta: "Cada dia tinc més ganes que arribi el congrés. I sé que tu també ;-)"