L'únic balcó de ma casa dona a una puta carretera. Sis carrils de soroll, llums i pols.
Sent els cotxes ara, mentre prepare el café a la cuina, el trànsit intens ja de bon matí, amb els fars encara encesos que arriben, il·luminen i se'n van, i el polígon a l'altra banda; però també els veig en les nits d'insomni espés i enganxós, des de la finestra de l'habitació, pensant si dutxar-me o baixar al carrer o obrir la nevera, que també fa soroll i sé mig buida; o sopant un entrepà del bar Toni, un remenat de pernil i creïlles fregides, recolzat a la barana rovellada que algun dia hauré de pintar, amb els filferros d'estendre buits, sempre buits des que ella se n'anara.
Diuen que quan t'acostumes a un soroll deixes de sentir-lo. Però de segur que els qui ho diuen dormen en xalets dels afores i habitacions amb aire condicionat i calefacció central, i jardí i un fotut camp de pàdel (segurata inclòs), i no ací, al costat d'una porca autopista plena de camions i els seus fums, i el polígon (ja ho he dit), i els senyals lluminosos que avisen que no beguem o que hi ha retencions.
Patri odiava esta casa. També és possible que al final m'odiara un poc a mi, qui sap. No la culpe, també jo odie la casa i estic cansat de mi, i si poguera (o sabera on) també me n'aniria. Però diré una cosa: en les primeres setmanes follàvem amb les cortines obertes, com bèsties il·luminades pels cotxes. Les seues mamelles dures i la seua creu d'or ballant sobre mi. Els dos suàvem i el llit grinyolava: tot aquell caos, tot alhora, ben endins. Després, en pilotes, compartíem un piti i una cervesa al balcó, comptant motoristes i desitjant (però no) provocar un accident. "Ací et vindria bé alguna planta." Pura vida.
La trobe a faltar, però sospite que no sóc un bon nòvio i que ella ho va vore a temps. No sóc ni divertit ni massa espavilat, i en algun moment m'he vist enmig d'alguna baralla nocturna que hauria pogut evitar. Ara ja no. O ja no tant. Passe de matinades i garitos. No en tinc ganes. Ara faig el que hauria d'haver fet quan la tenia, treballar com un cabró conduint el carretó amunt i avall pel magatzem ("ací et deixe els palets"). A la vesprada, quan torne tot brut a este cau que anomene casa només vull gitar-me i dormir i sentir la meua música, i de vegades, només de vegades perquè em posa trist, fer-me una bona palla pensant en ella.
Mire la carretera. Els cotxes, també ells, apareixen i se'n van. Una planta podria alegrar este balcó.
Voldria contar-li de mi (encara que no hi haja molt a contar). Voldria preguntar-li on està i què és de la seua vida. Saber si conduïx per fi una moto o va de paquet d'algú. Però evite el telèfon, i de vegades necessite apagar-lo, potser perquè em fa por saber les respostes que ja sospite. O pitjor, que després d'intentar-ho ella calle i em deixe esperant i esperant amb este maleït soroll de cotxes que passen de llarg, i fan bé, del cul del món.