Vàrem tornar a coincidir mirant un aparador de sabates, al centre, amb una remor de cotxes impacients a les nostres esquenes, i el tràfec de la gent castigant la vorera. Durant uns segons estiguérem l’una al costat de l’altre sense adonar-nos-en, i només un espill o un reflex ens en va alertar.
Feia ja dos anys que sa germana i jo no estàvem junts i per tant eixe era més o menys el temps que feia que li havia perdut la pista també a ella. Al principi em va costar reaccionar, no vaig saber com fer-ho. Ella també va dubtar o es va sorprendre, però al final acabàrem signant una mena d’armistici en forma de vacil·lant somriure i dos besos, perquè al cap i a la fi la nostra relació sempre havia estat cordial i un punt juganera, i supose que per fortuna sempre hi ha gent disposada a no fer de l’existència una acumulació de greuges.
Em va preguntar per la vida, i jo vaig respondre alguna ironia relacionada amb el treball. Li vaig preguntar per la seua i em va dir que s’havia separat.
“Ho sent”, vaig lamentar de manera protocol·lària.
“No ho faces, són coses que passen. A la meua germana fa un parell d’anys un cabró la va deixar plantada i ara està de puta mare.”
Em sembla increïble que tardara un parell de segons a adonar-me que eixe cabró de qui parlava era jo mateix. I en fer-ho deguí posar una cara de desconcert o estupor que la va apropar.
“No te’n preocupes tant”, va afegir aleshores sorneguera i una mica còmplice, “no està tan bé, només ho dic per animar-me a mi, i desanimar-te a tu, que és el mínim que puc fer per ella”.
Crec que va ser amb aquell gir que me’n vaig adonar.
“Els dos sembla que necessitem sabates noves”, vaig dir.
“Entre altres coses…”
Amb la suau naturalitat dels pactes tàcits passàrem a dins. Junts vàrem fer un passeig per la botiga, que era gran i una mica decadent, i junts ens aconsellàrem idees ridícules de calcer. Em treia alguns anys, ja passava els cinquanta. I potser per això el seu esperit alegre semblava revestit d’elegància i serenor. En dos anys li havien nascut algunes noves arrugues i havia guanyat una mica de pes. Duia els cabells grisos perfectament pentinats. Vaig percebre el foc i el seu perill.
M’hauria llançat damunt d’ella allí mateix. Amb un dit freguí la seua cintura.