Un principi bàsic que hauríem d’acceptar per poder tindre un diàleg constructiu al voltant de les polítiques públiques és que el concepte d’igualtat no s’aplica quan es tracta a tothom d’igual manera, sinó quan s’aborda de forma diferent el que és diferent, quan es tenen en compte els matisos, les circumstàncies variades. En realitat, diria que, grosso modo, tots tenim assumida eixa idea: sabem, per exemple, que no és el mateix que una falta la cometa un xiquet o un adult, o veiem lògic que en la pena que s’imposa a un delicte es tinga en compte la reincidència o no de l’infractor. El fet és el mateix, però l’entorn no. Repetisc, encara que de vegades de manera casual, de vegades de manera (mal)intencionada, se’ns puga oblidar (normalment quan pensem que el tracte igualitari del desequilibri ens beneficia, o, més trist, quan aspirem que ens beneficie algun dia), tots assumim en el fons eixa idea: la diferència importa.
El debat que sí que podem tindre (que hem de tindre, de fet) és el que gira al voltant de què considerem diferent, i sobretot respecte a què. En quin detall marquem la frontera. Al respecte de les polítiques relacionades amb la igualtat de gènere hi hauria dues postures enfrontades: per una banda tindríem els qui creuen que el gènere d’una persona no marca, o no hauria de marcar diferència en el tracte públic, ja que tots som persones i el gènere és un distintiu indiferent al respecte, una postura que políticament ha estat lligada en els últims temps (encara que no sempre) a actors polítics de dreta i extrema dreta (encara que no sempre, insistisc). Per una altra banda tindríem el punt de vista que considera que la diferència de gènere és prou significativa per tal d’aplicar polítiques diferents en funció del gènere del ciutadà o ciutadana, que el gènere sí que ha de marcar frontera de tracte. Esta postura, en contrast amb l’anterior) ha vingut sent defensada de manera clara pels actors polítics del que podríem anomenar camp progressista (disculpeu-me si pense que anomenar esquerra a polítics de segons quins partits em sembla d’allò més agossarat).
Personalment jo em situe en este segon grup. Em sembla evident que la diferència de gènere ha marcat al llarg de la història el benestar dels individus, que pertànyer a un gènere o un altre no és inocu; i que, com que continua sent així, decisiu, els diversos poders públics han de tenir-la en compte a l’hora d’aplicar les seues polítiques. Permeteu-me prendre xemple del meu camp professional: en una escola, i més encara en un institut, ser xiquet o ser xiqueta influïx en la manera com vius socialment eixa etapa de la teua vida. No dona igual. I per tant, les accions que emprenguen professors, equips directius i autoritats gubernamentals han d’afrontar eixa realitat per tal que no et supose un desavantatge per ningú. Podríem dir, per tant, que en eixe sentit el meu pensament s’identifica amb el que majoritàriament defensa el que he anomenat camp progresista. No soc original.
Amb el que no m’identifique tant és amb la materialització que ha tingut eixa defensa de la diferència per part d’eixe camp polític: l’atenció quasi exclusiva als desavantatges que poden tindre les dones en la societat per raó del seu gènere. La raó esgrimida, a grans trets, és que vivim en una societat patriarcal, on les dones han estat històricament marginades per raó del seu sexe, i que esta marginació a hores d’ara encara continua. Per tant seria lògic que els poders públics lluitaren per contrarestar eixa desigualtat.
Cap persona amb un mínim d’honestedat intel·lectual pot negar el desavantatge historic i actual que en tantíssimes ocasions ha afectat les dones, i per tant trobe que és cínic intentar contradir-la. La violència, el dolor, la marginació, el sotmetiment que han patit i sovint encara pateixen són reals, palpables. Els exemples es multipliquen cada dia, en totes bandes. Ara bé, eixa idea no crec que siga del tot incompatible amb una altra: ser home, en alguns camps, en algunes circumstàncies, suposa un desavantatge, i eixa realitat està sent sistemàticament ignorada pels portaveus progressistes, per aquells que poden fer sentir la seua veu i aplicar-hi polítiques concretes.
Torne al món de l’ensenyament. Ser un xiquet en una escola o institut suposa tenir molt més risc de patir violència física per comparació a les seues companyes. Les xiques poden rebre altres pressions, que poden arribar a ser ben cruels i angoixoses, però el major risc de violència física en el pati d’un institut, en la classe o en els carrers col·lindants el tenen els xics, i qualsevol que s’haja dedicat a la docència ho sap.
Més sobre l’escola: tot i que les xifres poden ballar una mica, se sap que, com a mínim, dos de cada tres alumnes que pateixen el fracàs escolar al País Valencià són xics. Una diferència que en realitat podria ser major. Per què es dona esta bretxa? I sobretot, quina política pública en matèria d’educació s’està implementant per corregir-la de manera específica?
Més encara: per què es multipliquen les campanyes per animar les dones a inscriure’s en carreres científiques i res no sembla moure’s davant d’una docència clarament feminitzada?
Els exemples es multipliquen en l’àmbit escolar, però també hi són fora, clar, molts, encara que en citaré només un: tres de cada quatre persones que viuen al carrer, sense sostre, són homes. El biaix és marcadíssim, i per tant hem de concloure que ser home suposa un major risc de quedar-te sense llar. Quina política de gènere s’està aplicant per aturar esta sagnia, sent el gènere, com veiem, un factor decissiu?
Com dic, podríem continuar posant exemples, però amb estos (de major o menor duresa) crec que transmet bé la idea: una política de gènere seriosa, digna, ha de tractar la diferència, però sense oblidar que la diferència de gènere és bidireccional. Si tractem només la diferència femenina, per una banda continuem situant les dones en l’alteritat, en el segon sexe, en clar desequilibri front al que consideraríem, entenc que de manera involuntària, el gènere normatiu, que serien els homes. Les dones són diferents als homes perquè els homes són diferents de les dones. La diferència és mútua i com a tal ha de ser tractada. Però més encara, si només tractem la diferència femenina, alguns homes, i pense sobretot en molts dels joves que tracte cada dia, però no només, poden arribar a pensar que la seua vida, les dificultats que afronten no són importants, que el sistema els expulsa, que ningú, sobretot en el camp progressista els sent ni molt menys els escolta.
Qui els escolta? O millor, qui fingix escoltar-los? Púrria humana generadora d’odi (i de visites en Youtube). Indesitjables que els diuen: t’estan atacant i només este pack d’ultradreta que et venc (racista i misògin) està del teu costat. No veus que no els importes? No veus que no parlen de tu?
Ser dona és dur. Però ser home i jove sovint també ho és. Hi ha la violència soterrada la violència palpable, hi ha els desitjos frustrats, hi ha un món que sempre sembla pertànyer als altres.
Els homes també necessitem una abraçada. Una veu d’esquerres (per favor) que ens diga: sé que les estàs passant putes per ser home, vine, intentem-ho solucionar.