"La meua amiga, de vegades silenciosa, quasi sempre introspectiva, em va explicar que sabia que el seu amic la desitjava (no m’ho va dir així, però això vaig entendre sense escletxes ni dubtes)."

"Ell diu que ha canviat i potser té raó. Però jo també ho he fet i ara m’agraden altres coses i una altra persona."

"No sóc fava, els seus missatges, per poc que diguen, sé que són sempre una declaració d'amor."

"També jo odie la casa i estic cansat de mi, i si poguera (o sabera on) també me n'aniria."

"Al cap i a la fi la nostra relació sempre havia estat cordial i un punt juganera, i supose que per fortuna sempre hi ha gent disposada a no fer de l’existència una acumulació de greuges."

"Quantes vegades hauria gaudit el meu amic pensant en ella, pensant en mi?"

"...groller i maleducat... Però que per alguna tenebrosa raó t’atrau fins els ossos"

"Jo m’he posat nerviosa. He mirat l’hora que era. M’he adonat que anava només amb la meua bata de nit. La que transparenta una mica. M’he fixat que darrere d’ell la porta de l’habitació estava tancada."

"Ja era tard per a mi aleshores, que escoltava les teues paraules amb la devoció del fidel, per molt que no sempre les creguera i quasi mai les compartira."

"Va recordar la seua adolescència esquitxada per cotxes de vidres entelats, i per alguna raó li agradava saber-se acompanyada d'aquell jove en aquell instant."

"Tots la coneixíem, aquella cançó, però el silenci es va imposar com en una mena de cerimònia ancestral."

"He llegit tantes vegades les teues històries, m'has regalat tants somnis, tants instants de plaer íntim, que ara vull ser jo qui et faça el regal de la confessió."

"És la bellesa rotunda, elegant i carnal que imposaven els cànons del moment reunida de manera igualitària, sense distincions de classe ni fama, on s'insinua molt més del que s'ensenya, per ensenyar molt menys del que s'imagina."

"Amb el vertigen de l'inici del viatge, amb l'excitació d'unes vacances inesperades."

"El següent poema era meu, però l'havia escrit feia tant de temps que sabia de memòria les trampes i les paraules buides que amagava."

"Com la resta de les seues escasses referències a La donzella negra (que ell anomena perduda) són presentades com fets consumats i incòmodes que faríem bé a oblidar aviat."

"El desig és un camí pavimentat de mentides", va comentar-me Lola. "Però les mentides, no ho oblides, són la sal de la vida."

"Només les figures d'escacs són blanques o negres", repetia de vegades Albert al respecte, comprensiu i comprensible. I tenia raó, jo bé que ho sabia. Només posant-nos en la pell de l'altre podríem entendre.

"Qui va mirar-me no era el Marc que jo coneixia i amb qui feia tres anys que vivia, el Marc pacient, el Marc de vegades immadur i una mica pocatraça... Qui va mirar-me era un altre. Un desconegut."

"Una dona necessita petites victòries, 

encara que siguen inútils."

"Havia buscat una roba que sense ser massa atrevida em cenyira la silueta i destacara els meus atributs, tot i que pel moment ell només em mirara a la cara i ni tan sols haguera advertit el penjoll amb què una xicoteta clau i un anell daurat es balancejaven entre els meus pits."

"I en aquella repetició de la cita em vaig quedar penjat també jo uns segons. Com si tastara un nou sabor que m'agradava i que intentava identificar. Perdre plaer és trist, em vaig repetir mentalment."

"Estava suat. El cor em bategava amb força. Potser també jo havia grunyit i gemegat. Li ho contaria a Lídia quan tornara, una nit, amb pèls i senyals."

“Em dona igual”, responguí intentant també jo contribuir al misteri. Però no li valgueren les meues paraules, lògicament. Si ho tenia pensat no era creïble la indiferència."