Devia tenir jo set o vuit anys quan en el pati de l’escola se m’apropà un xiquet a dir-m’ho: “el teu germà l’ha tornat a liar”. El poble era menut, i l’institut estava a l’altra banda del carrer. Podíem sentir les veus ansioses dels majors jugant a futbol a mig matí, les seues baralles, el xiulit d’algun professor (sempre el mateix). Tot fluïa a banda i banda de la calçada, perquè a més tots hi teníem algun germà, alguna cosina, algun amic d’un amic que ens mantenia puntualment informats: el meu germà l’havia tornat a liar.
Tinc el record fragmentat del que va seguir: el sopar convuls, el silenci de mon pare, el despertar matiner, l’habitació tancada, la motxilla oberta, el got de llet solitari, ma mare dient-me que m’afanyara, que arribava tard… Les discussions, totes acabaven igual, amb el meu germà passejant-se durant hores pel Camí dels Molins mentre jo imaginava el que havia passat: li havien dit puta a una professora, un mòbil havia desaparegut, un vidre s’havia trencat… Mai no havia sigut ell o sempre hi havia alguna raó. I supose que perquè era el meu germà, jo el creia, el creia de veres.
“La gent és gilipolles, fes-me cas.” Tenia la veu convençuda i, ara ho he aprés, el rostre greu de qui potser es resigna al seu injust destí.
Perquè també he sabut amb el pas del temps que jo no veia el que altres veien: l’aprenent de delinqüent, el buscaraons, el cabró sense límits. Aquella persona no existia per a mi. Ell era el meu germà major i com a tal es comportava: ell m’explicà de quina manera reparar la bicicleta, ell em contà quin era el camí més curt (i secret) fins a la font, i també quina cançó era l’hòstia i quina no… Caminava decidit, lleugerament corbat, amb els pantalons baixos, com si tot el poble el pertanyera (amb raó). I jo el veia a través de la finestra, mentre acabava de fer els deures que en realitat no tenia, o des del banc d’algun parc, assegut amb els meus dos únics amics, matant les hores d’avorriment, parlant de futbol i de les vides dels altres, com vàrem fer tant de temps.
Volia comprar-se una moto, i per això, supose, freqüentava a aquells dos peces que ja la tenien i que de vegades el duien de paquet: el motor trucat ressonant amunt i avall del carrer Major. Volia una Ducati, deia, i una nòvia de bon cul.
Mai no tingué el primer i només uns mesos li durà el segon.
Ahir hi va haver tempesta. Va ser inesperat.
He vingut els últims dies a dinar al bar del poble, on encara tots saben qui soc però ja pocs em saluden. Ma mare està cansada i jo no vull cuinar. L’estiu acaba de començar i ja tinc ganes que acabe. Pel carrer uns xiquets en xancles i banyador, amb la tovallola al coll, tornen cap a casa amb bicicleta. El sol crema, un parell de mosques no deixen de molestar. Per sort la televisió està en silenci. Han deixat posat el Tour de França. No sé qui guanyarà enguany.