El seu nom era Miguel (o Miquel) Cortés, i va emigrar al sud de França el 1956, amb vint anys acabats de fer. Com tants altres valencians, va buscar a Europa la prosperitat que l'Espanya franquista no li donava. A Carcaixent, el seu poble natal, va deixar uns pares, una casa, i un desengany amorós que, en última instància, hauria pogut servir com a desencadenant de la seua marxa. Així ho deduïm de les converses que vàrem mantenir fa un parell d'anys amb Marie Lefevre, la botiguera de Béziers que en l'agost de l'any 58 es va convertir en la seua nòvia.
Aquell estiu i aquell principi d'amor queden reflectits de manera directa, pausada i profunda en un diari personal que a dia d'avui podem considerar obra cabdal de la literatura catalana de postguerra. Una obra que Marie conserva per triplicat al primer calaix de la seua tauleta de nit. Tres versions progressivament corregides i depurades que ens aclareixen que el que en un principi va ser una obra personal va acabar sent una obra literària (on siga que estiga la frontera entre una i l'altra).
Miquel Cortés, analfabet en la seua llengua, com la pràctica totalitat dels valencians del seu temps, va anar retocant a poc a poc l'obra gràcies a un exemplar de la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador que va veure la llum el 1950 (i que no sabem en quin moment va arribar a les seues mans). La correcció és imperfecta, amb ortografia vacil·lant i paraules que li fugen, però amb la veritat que només pot atorgar la llengua primera: "Miquel pensava que escriure aquella història en espanyol o francés hauria sigut una estafa." Només l'escassíssima obra restant (cartes, apunts, i alguna crítica cinematogràfica) està escrita en eixes llengües.
El diari no veurà la llum de manera completa (si algú està interessat a editar-lo) fins a la mort de Marie. "Si ell no va voler publicar-lo en vida, per què ho hauria de fer jo?", explica. Així que pel moment només tenim una obra delicadament apassionada amb una única lectora possible: com una carta d'amor.
Marie Lefevre és, en qualsevol cas, una anciana agradable a mitjan camí entre una antiga estrella de cine i una hippie crepuscular. Confiada fins a la imprudència, vàrem trobar oberta la porta de la seua petita casa dels afores d'Aix-en-Provence, i oberta la va deixar quan ens n'acomiadàrem. Preguntada al respecte, va esclatar a riure i agafada al nostre braç ens va dir que, amb bona part dels seus amics morts, estava en una edat en què no es podia permetre el luxe de rebutjar visites, per molt malèfiques intencions que aquestes tingueren.
Aquesta confiança va ser la que vàrem trobar quan ens va deixar fotografiar els desgastats quaderns de Miquel Cortés, pàgina a pàgina, mentre ens servia un café, i ens feia donar-li la nostra paraula que només usaríem fragments per al nostre reportatge. Així ho férem, i la paraula donada té un valor.
Marie i Miquel mai es van casar. Cap dels dos ho va voler. Incapaços de tenir fills, no intentaren que cap paper burocràtic enganxara el que la naturalesa no havia pogut o sabut unir amb la descendència conjunta. Tanmateix, estigueren junts quaranta-vuit anys. Poques proves d'estima hem trobat més grans en la nostra vida. "No vol dir que no tinguérem moments més intensos i altres més distants", ens comentava Marie de manera pausada. "Qualsevol que visca en parella sap que els alts i baixos de l'amor són inevitables. Però això el fa més interessant..."
Es varen conéixer a la botiga on treballava Marie en l'estiu més calorós dels anys 50. Ella feia poc que havia deixat una relació amb el seu nòvio de l'adolescència, i ell havia decidit no tornar al seu poble per vacances.
"De sobte tots han marxat. La vesprada d'ahir va ser un seguit de comiats, i abraçades i bons auguris. Tots tenien moltes ganes de "tornar a casa". Una expressió estranya quan vius onze mesos a l'any fora, quan veus la televisió en un altre idioma, quan compres i fas vida en uns altres carrers. En qualsevol cas, Toni i Pinto i Jorge han agafat les famílies, han carregat els cotxes fins a dalt i segurament a hores d'ara ja deuen estar "a casa", on segurament els hauran acollit amb més abraçades i besos i alguna llàgrima. Crec que m'alegre per ells, però no els tinc enveja. Des que l'any passat varen morir els meus pares jo ja no tinc casa a l'altra banda de la frontera, només una herència buida a Carcaixent i un grapat de records sense nostàlgia. Crec."
Miquel havia trobat treball en un taller mecànic de Béziers a les poques setmanes d'haver-hi arribat. A Carcaixent s'havia malguanyat la vida collint taronja i reparant ací i allà motos i bicis, i sembla que la seua destresa havia sigut apreciada pels veïns. "Veia els engranatges com qui veu un paisatge", ens comentava Marie, "apreciant la senzilla bellesa del que és complex". Tornava a casa sempre tacat de greix, i a la casa d'Aix-en-Provence, on ell mai no va viure, encara un petit armari emmagatzema útils i ferramentes, com un altar. Marie no va tenir esma de desfer-se'n.
La trobada entre els dos ens és descrita amb l'amabilitat que acullen els qui se saben afins.
"A la fruiteria no hi havia ningú més que Marie. "Oh, la la! Monsieur Espagnol!", ha exclamat. Des que la vaig ajudar a canviar aquella roda a l'abril sempre té una paraula amable. Potser abans també la tenia, però no m'hi havia fixat. Li he preguntat pel seu cotxe, clar, i m'ha recordat que era el cotxe del seu pare, i que no semblava que tinguera nous problemes, però que en cas que aparegueren no dubtaria a cridar-me. Ho he considerat un compliment.
Li he dit que tenia la nevera buida i que necessitava un poc de tot. Així que m'he deixat aconsellar i ha sigut un poc com si ella fera la compra per mi. Jo la contemplava responent quasi amb monosíl·labs als seus suggeriments, i entretant m'he fixat en la tonalitat coure dels seus cabells i en la força que desprenia. Tenia la pell humida i no eren ni les deu del matí. Si tinguera una foto seua segur que la posaria en el meu àlbum d'actrius."
I és que la veritable passió de Miquel va ser la fotografia, el cinema i les dones que hi sortien. La seua mirada és la d'un admirador que manté els peus a terra. Un voyeur reposat que veu en el cos femení una obra d'art (que aspira a retindre). Marie conserva els cinc àlbums fets de retalls de diaris i revistes, com també la col·lecció sencera del setmanal cinematogràfic Positif. Ell mateix ho comenta en el seu diari.
"Yvonne de Carlo, Marilyn, Gina Lollobrigida, Sofia Loren... Són tan guapes i irreals... M'agrada saber que les tinc ací, al meu costat, i encara que sé que no em somriuen a mi, sinó a la càmera anònima que ens les trasllada, la seua bellesa és universal i íntima. M'he fet un café i he desdejunat en la seua companyia, passant les pàgines lentament."
Aquesta actitud contemplativa, llegint les seues notes, ens adonem que no queda reservada només a la mecànica i a les actrius. Tota l'obra és com un ampli catàleg de visions i silencis. Unes visions que sempre són provisionals, com si sabera de les pròpies limitacions i mentides que aporta un únic punt de vista. Els vells i velles del poble, els botiguers, l'antic (i inquietant) nòvio de Marie o la (feliçment pertorbadora) veïna. Tots passen per la seua mirada i el seu quadern, i tots són descrits amb una eficaç economia literària. Fragmentària. Provisional. Com si inevitablement tothom ocultara un secret.
"Dilluns, 4 d'agost.
El tedi del diumenge va ser tan gran, que ni tan sols vaig tenir ganes d'escriure ni una línia. Massa hores i poc de tabac. I tanmateix, a última hora, fumant des del balcó, vaig veure la senyora Lupin a la porta de sa casa. Va eixir i va respirar i tancar els ulls. Semblava tenir el rostre banyat, com si s'acabara de refrescar i volguera respirar una mica de brisa. Aleshores unes gotes d'aigua degueren caure dels seus cabells sobre el vestit de manera que se li varen transparentar una mica els mugrons. O això vaig imaginar. Ella tenia els ulls tancats i oferia el rostre al carrer i no se n'adonava, supose. Jo vaig contemplar l'espectacle, amb la cendra del cigarret en combustió. De manera instintiva, com per vergonya, vaig fer un pas enrere, just fins al llindar de la balconada. Un dels seus fills la va cridar des de dins de casa. Ella va sacsejar el cap, va mirar carrer avall i va tornar a entrar. Crec que no em va vore, però aquelles transparències ja no me les vaig poder llevar del cap, fins al punt que vaig haver de complaure'm abans d'anar a dormir. No sé quants anys deu tindre, però potser no és tan gran com m'imaginava i només ronda els trenta-cinc. Potser."
La fotografia i el cinema esdevenen, en aquest context, més que una manera de distraure la vida, una manera d'ordenar-la. Marie no recorda la quantitat de pel·lícules vistes, i s'endevina una emoció profunda quan ens parla de les nits de butaques i sessions dobles: "Clar que no li agradaven totes les pel·lícules, però de totes sempre en rescatava alguna escena... O alguna actriu", i ens somrigué sorneguera com deixant entendre. "A més, si ens avorríem mirant la pel·lícula sempre trobàvem alguna distracció aprofitant la foscor... Al cap i a la fi vaig ser jo qui el va convidar per primera volta a eixir. Era un pecat que un jove tan guapo passara l'estiu a soles."
Fullejant els àlbums descobrim totes les estrelles de l'època compartint espai amb models anònimes i belles d'anuncis de licors o moda. És la bellesa rotunda, elegant i carnal que imposaven els cànons del moment reunida de manera igualitària, sense distincions de classe ni fama, on s'insinua molt més del que s'ensenya, per ensenyar molt menys del que s'imagina.
Li vàrem preguntar a Marie si havia sentit mai zels d'aquelles dones. Ella se'n va sorprendre: "Per què?", ens va contestar. "Són dones bellíssimes. Si no aprecies la bellesa tens un problema greu en la vida: que estàs mort. A més, qui diu que només les gaudia ell?" Una prestatgeria sencera situada al centre del menjador amb no menys d'una dotzena d'àlbums, caixes i ampliacions de les fotografies de Miquel ens va dissipar els dubtes. Centenars, milers d'instantànies en blanc i negre primer, en color després, per tornar al blanc i negre al final. L'obra d'una vida en busca de la llum adequada per al gest ideal. I en moltes d'elles, si no en la majoria, el motiu és Marie Lefevre. Marie riallera, Marie forta, Marie distreta, Marie alegre... I sempre, i en qualsevol cas, la Marie divertida i apassionada que després descobrírem també en el diari de Miquel. Una venedora de fruita menuda, decidida i amb fam de vida. Una d'aquestes rares persones a qui la sola presència sobra per causar admiració.
"M'ha agafat de la mà i m'ha dit que no tenia por de mirades ni retrets. I així, forts i segurs com uns generals sobre terra conquerida, hem creuat la plaça del poble i ens hem assegut a les escales de l'església a menjar-nos un gelat."
El diari, que va complir les expectatives que hi teníem dipositades des de les primeres pàgines, conta el progressiu apropament de dos personatges antagònics i, potser per això, complementaris: el reposat Miquel que observa la vida fumant des del balcó de sa casa, mirant els seus àlbums o sospirant per una càmera, trobarà la Marie vital decidida a ser lliure en la vida pública i privada. En aquest sentit, el diari és ple de moments delicadament poderosos i de referències a les seues trobades íntimes en la calor xafogosa del Midi francés.
"Jo m'he quedat gitat a terra, contemplant el sostre esquerdat i la bombeta que un dia cobriré amb una llàntia. Marie s'ha alçat en silenci. Despullada s'ha apropat al balcó que jo havia tancat. La llum es filtrava per les venecianes. Però ella ha obert una fulla i després l'altra, i la peça s'ha inundat de la llum immensa de la primera vesprada. <<Així millor>>, ha dit. A contrallum, la seua silueta tenia l'aire poètic dels que és bell i efímer."
En una conversa telefònica, setmanes després de la nostra visita, li vàrem fer una pregunta inevitable: quanta veritat hi ha en els escrits? "Senyors", ens va contestar irònica, "pensava que estava parlant amb gent molt més intel·ligent". Tenia raó, la nostra pregunta no només era inevitable, sinó també i sobretot intranscendent.
L'estil de tota l'obra és càlid i humit com una migdiada d'estiu. Sembla que Miquel Cortés mai va ser un gran lector més enllà dels diaris i revistes que comprava amb assiduïtat. A la seua biblioteca, a banda de la Gramàtica de Salvador, no hi havia més d'una vintena de novel·les, eclèctiques i de valor estètic desigual, entre les quals destacava la presència desgastada i preferent de L'estrany d'Albert Camus, un llibre que, pel que ens va comentar Marie, llegia i rellegia fascinat. Una obra on d'alguna manera Miquel Cortés va veure un igual.
Ja en la primera versió del seu diari, quan encara no coneixia l'obra de Camus, percebem bona part de les característiques que construeixen l'obra mestra de l'autor francés. El seu descobriment situa Cortés davant d'un espill que el millora, i dibuixa en el mapa un objectiu a assolir. "Deia que volia fotografiar com ell escrivia". Però també va voler narrar com ell.
"Diumenge. M'ha costat molt de despertar-me, i ha calgut que Marie em cridés i em sacsegés. No hem menjat res perquè volíem banyar-nos d'hora. Em sentia completament buit, i em feia una mica de mal el cap. He trobat un gust amarg al cigarret. Marie s'ha burlat de mi perquè deia que jo feia una <<cara fúnebre>>. Ella duia un vestit de tela blanca i els cabells deixats anar. Li he dit que feia molt de goig, i ha rigut de satisfacció."
Ens resulta difícil trobar les diferències entre Cortés i Camus amb fragments com aquest. Frases curtes, vocabulari senzill, sintaxi bàsica... I la sensació que no és necessari res més per transmetre tota l'emoció quotidiana de la vida i l'amor. Podem apreciar, això sí, una major tendència al lirisme en l'autor valencià. Metàfores, comparacions, imatges que intenten transmetre una idea visual i clara de l'emoció sentida, ja siga aquesta sentimental o sexual.
"He quedat despullat davant d'ella, indefens com un animal domèstic davant de la mestressa. M'ha dit que estava guapíssim. Tot seguit, lentament, s'ha agenollat encara amb el davantal de la faena posat. M'ha mirat, si és que d'aquell raig de llum al meu cor se li pot dir mirada. <<Vull que me'l taques>>, m'ha dit. S'ha llepat la mà i ha començat a acariciar-me-la. <<Aquesta nit el netejaré. Però net i tot demà hi haurà una part de tu acompanyant-me mentre atenc a tot el poble...>> He volgut posseir-la de manera immediata, però era jo qui estava possés."
Com veiem, la història tímida d'un simple amor d'estiu guanya cos i carn amb el pas dels dies i les pàgines. La relació és directa i sensual. No necessiten més que la companyia de l'altre (de l'altra), i hi ha una certa sensació d'alegria continguda per la pell nova que ajuda a avançar. Un aprenentatge mutu on el sexe és amor i l'amor es trasllada al sexe: continu, intens, viu.
"Quan ens hem volgut adonar, estàvem perduts. Hem passejat una mica agafats de la mà. Encara hi havia llum, però en aquell barri els carrers començaven a buidar-se. Ella tirava una mica de mi. Jo m'he quedat hipnotitzat per un bucle dels seus cabells. Sense saber com, hem acabat en un carreró sense eixida. Jo he dubtat, però en lloc de girar, ella ha continuat avançant. Hi havia unes escombraries i ens hem ocultat al darrere. M'ha besat i jo l'he besada sense soltar la meua càmera nova. <<Deixa-la a terra, que jo te la vigile, mon amour>>, m'he ajocat per fer-ho amb cura, i quan he alçat la mirada m'he trobat que Marie s'alçava la falda descobrint-me el seu sexe. Era bonic i salvatge. He dibuixat el seu contorn amb la punta de l'índex. Semblava com si en tota la ciutat només estiguérem ella i jo. <<Fes-m'ho>>, ha murmurat quasi com un prec. I jo, lentament, he enfonsat els meus llavis en els seus."
El diari acaba amb el mateix estiu, com si una tempesta donara la benvinguda a la tardor. En un degoteig, els seus companys tornen un a un de l'Espanya empobrida de la dictadura. Marie i Miquel passen les últimes nits de les vacances amb la ràdio encesa. Sentint música ella i retallant fotografies ell. Ningú no ho diu, però hi ha la por que el canvi de costum els separe. En aquest sentit, una topada amb l'anterior nòvio de Marie sembla anunciar uns perills i unes dificultats que quedaran fora del marc de la història.
Deia Cortázar: "La novel·la i el conte es deixen comparar analògicament amb el cinema i la fotografia, en la mesura que una pel·lícula és en principi un ordre obert, novel·lesc, mentre que una fotografia aconseguida pressuposa una cenyida limitació prèvia, imposada en part pel reduït camp que abasta la càmera i per la forma en què el fotògraf utilitza estèticament aquesta limitació." I continua: " Mentre en el cinema, com en la novel·la, la captació d'aquesta realitat més àmplia i multiforme s'aconsegueix mitjançant el desenvolupament d'elements parcials, acumulatius, que no exclouen, per descomptat, una síntesi que done el clímax de l'obra, en una fotografia o en un conte de gran qualitat es procedeix inversament, és a dir, el fotògraf o el contista es veuen demanats a escollir i limitar una imatge o un esdeveniment que siguen significatius, que no solament valguen per si mateixos, sinó que siguen capaços d'actuar en l'espectador o el lector com una mena d'obertura, de ferment que projecta la intel·ligència i la sensibilitat cap a alguna cosa que va molt més enllà de l'anècdota visual o literària contingudes a la foto o al conte."
Al final es tracta d'històries: alienes o pròpies, reals o inventades, de paraules o de llum.
Marie Lefevre encara rellegeix aquell estiu algunes vesprades, també amb la ràdio encesa. Ho fa, amb dificultats i amb emoció, en el valencià original en què va ser escrit i corregit de manera imperfecta. Té un petit jardí on cultiva tomates i encisams a l'estiu, i on un parell de tarongers donen més sal·lustianes de les que pot consumir per si a soles. Malauradament per a la nostra literatura, gaudeix d'una excel·lent salut.