El vaig trobar a la llibreria, la del barri, la que només xafe per la meua amiga Marta. No m’agrada llegir i quasi no llig, però això no li ho he dit mai a Marta, que devora els llibres amb fúria i, sovint, després me’ls conta, sobretot si li’ls he regalat jo embolicats en paper de diari, per aquella broma. Deu ser de les poques coses que no li he confessat tal qual, la poca lectura, encara que ella no és tonta i tot i les meues evasives sap el que hi ha.
També a ella li vaig explicar que me l’havia trobat a la llibreria del meu barri, a Sergi, que no viu pel meu barri, ni tan sols sé on dorm. Ara només sé que va pagar sis mesos de renda per un xicotet àtic amb terrassa, prop de Germanies, per a estar amb mi. Per a follar-me i que jo el follara. Un temps prudencial, adequat, pense ara, si vols tenir una amant.
Jo era la primera després de molts anys, això em va dir. Només un parell d’aventures episòdiques des que s’havia casat. No m’importava. No ho volia saber. O sí que volia, però no m’importava. El que volia era sentir-lo, la seua veu pausada, l’olor de sexe, compartir un piti encara despullats al llit. La finestra oberta i la ciutat de fons.
Quan em feia classe ja era així. Ho explicava tot sense pressa, com si creara un misteri. I potser n’hi havia, de misteri, perquè “la Biologia amaga secrets i raons que se’ns escolen entre els dits”, així ho deia. I jo aleshores no li prestava sempre atenció, i quasi mai eixa atenció. Però sí que percebia l’atracció vaga però constant que exercia sobre totes nosaltres, que flirtejàvem amb companys i anàvem a festes, i ens emborratxàvem i embolicàvem sense ordre, potser sospirant sense saber-ho per un home com ell.
“La monogàmia té bona premsa, però mala narrativa”, em va dir per justificar-se la primera vegada que ens gitàrem. I jo aleshores li vaig dir que no llegia, que llegia molt poc, que tenia un parell de llibres en la tauleta de nit que mai no obria.
“Ja els obriràs quan toque, si toca”, em va respondre. “De totes maneres, llegir està sobrevalorat.”
No sé si ho va dir per reconfortar-me o perquè de veritat ho creia. En qualsevol cas, em va deixar pensant, i això m’agradava. Perquè les coses no són sempre el que semblen, i m'agrada saber-ho.
En qualsevol cas el que més m’agradava, clar, era follar, que em follara. El seu cos madur i pesat sobre mi. Les mans fortes i delicades, el frondós i desordenat pèl del pit. Sentir-me presa de la bèstia. Les seues envestides, la respiració entretallada, l’olor de tabac (crec que ja ho he dit). Aquell plaer brut i adult era el que m’enganxava. Com el café fort, que no t’agrada fins que t’agrada, i que comencí a demanar just aquells dies.
“Abans el prenies amb llet”, em digué Marta una vesprada. I aleshores, adonant-se’n, va apuntar-me amb una mirada de gairó: “Vés amb compte, que no et canvie massa.”
No crec que em canviara tant, crec. O potser sí. Al cap i a la fi mai no som sempre del tot els mateixos. Cada nou conegut, amic o retrobat ens ensenya una mica, ens canvia una mica. I està bé que siga així, perquè si no, la vida seria massa avorrida i previsible. Ja em vaig passar jo moltes hores repetides quan era adolescent. Les mateixes vesprades, els mateixos carrers, les mateixes mans, encara que foren diferents.
Ja sé que la nostra, la meua amb Sergi, era una d’eixes relacions, com ara diuen, desiguals, desequilibrades. Ja ho sé. També sé que sempre m’ha tractat bé, molt bé, i que mai m’ha dit el que havia de fer. Només acompanyava el que jo volia, com jo l’acompanyava a ell. Però sí, Sergi té diners i jo no. Ell sap més coses que jo. Ell tenia i té una dona i dos fills i jo vivia i visc amb els meus pares, treballava a torns en el Panària, i només em veig amb Marta i un ex, Vila, amb qui de vegades he tornat a quedar.
A Vila jo no li parlava de Sergi, perquè encara està penjat de mi. Havia sigut el meu primer nòvio, potser l’únic nòvio seriós. Ara m’agradava tindre’l a prop i sentir de nou el seu desig. No féiem res, no fem res, però també a mi, com a totes, m’agrada que em facen la cort. A voltes passejàvem fins el centre i tornàvem en autobús, a voltes anàvem a concessionaris de motos i féiem com si en compràrem. Una vegada em va clavar mà en la foscor d’un portal. Ens escalfàrem ràpid i ràpid va acabar. Però jo no vull tornar a sa casa sense plantes i amb soroll. Ell diu que ha canviat i potser té raó. Però jo també ho he fet i ara m’agraden altres coses i una altra persona.
A voltes, ho confesse, fantasiege amb la idea de tindre’ls als dos. D’exhibir-me davant d’ells, i de posar-me’n al mig. Un darrere i l’altre al davant. Les seues mans i la creu que ja no duc colpejant-me les mamelles. Em mulle només de pensar-ho, i vull dir-li-ho a Sergi, ara que ja fa sis mesos que ens veiem, i que ja no sempre follem. Mirem els edificis des de la terrassa. Esmorzem quasi al migdia. No em pregunta i no em conta massa de la seua vida a peu de carrer, però sé que ha anat traient diners estes setmanes i que despús-demà ha quedat amb el propietari de l’àtic. Sé que tinc una clau que no use tant com podria. Sé que m’ha regalat un llibre que ja tenia. Sé que li agrade i sé que no ha de deixar la seua dona. I per ara, com diu Marta, ni falta que em fa.