Som com som i és difícil (o impossible) canviar-nos. Un autor rus li ho feia dir més o menys així a un personatge: “Si conec el bé, ¿per què insistisc a fer el mal?”. Si som tímids, serem tímids. Si som atrevits, serem atrevits. Si som mandrosos, madrosos. Treballadors, violents, alegres, egoistes, desconfiats… Només unes circumstàncies molt concretes, una dubtosa epifania, o el lentíssim pas del temps i la seua inevitable acumulació d’experiències ens pot fer canviar la nostra essència, matisar-la, almenys. Però no és fàcil ni probable: conéixer el camí correcte no és garantia de prendre’l.
Algunes vegades, (només algunes, poques) si tan sols afecten la superfície del que som, estes promeses cristal·litzen de manera inesperada: no tornaré a fumar, llegiré autors russos, faré esport, seré més ordenat… No sol passar, insistisc, però sí que és cert que de vegades alguns valents, algunes persones fortes, aconsegueixen creuar la frontera per quedar-se definitivament a l’altre costat: fer el que volien fer a desgrat dels seus gustos i impulsos primaris.
Però si el canvi és més profund, si afecta a la nostra manera de ser i no a com la presentem, la realitat és que vivim en una gàbia que ens ha vingut donada per les circumstàncies, l’hàbitat i l’ADN. Una mica més o menys de serotonina circulant i ja tenim el destí escrit. Adonar-se d’esta realitat ens fa conscients de la nostra feblesa, però alhora ens obre la porta de l’autoconeixement: com que em conec, sé quina és la millor de tractar-me, o dit d’una altra manera, si saben com em pose, per què em conviden?
Dic tot açò perquè arran d’una trobada amb un parell d’antics companys de militància m’han vingut al cap les vides que no serem, les vides que no seran. Vaig recordar que no seré tan enginyós, no seré tan pulcre, no dormiré bé ni viuré intensament el moment… Seré, com soc, altres coses. Conciliador, inquiet, caòtic, tímid, ansiós i raonable (supose, vull creure…), i seré, com soc, com m’agrada ser, una persona que sap que no ha de passar per damunt de tots, que sospesa i valora les conseqüències de les pròpies accions sobre els altres, seré com alguns no seran mai: el conductor que mai no aparcaria ocupant dos llocs per eixir més còmode. Poques coses coses m’han donat més problemes, poques coses em fan sentir més orgullós. De gentola com els meus excompanys, però, anem sobrats. Quina gàbia la seua, quina tristor per a tots.