Jo tenia una amiga que tenia un amic. Tot i que s'havien conegut encara joves, només després d’un bon grapat de camins creuats van començar a trobar-se sense terceres persones.
Quedaven tres o quatre vegades a l’any. Anaven al cine o a algun concert barat, o sopaven i es posaven al dia amb una copa, res excepcional; després cadascú se n’anava a sa casa i dormien amb unes parelles que ja no els sorprenien ni escalfaven.
Tinc ganes de contar esta història. Hi pense sovint estos dies. La setmana passada, tornant a casa des del poble, una cançó me la va recordar. El sol es ponia en el meu retrovisor.
La meua amiga, de vegades silenciosa, quasi sempre introspectiva, em va explicar que sabia que el seu amic la desitjava (no m’ho va dir així, però això vaig entendre sense escletxes ni dubtes). Li feia bromes, deixava caure sobreentesos. A ella li agradava aquell joc, perquè era innocent i temptador, i no suposava un perill. Ell mai no s’hi havia llançat i ella no sabia si ho lamentava.
Un dia, però, abans de trobar-lo una vesprada de primavera, amb el seu home remugant per casa perquè havia tornat a perdre les ulleres, va sentir un impuls, una temptació, i va agafar del fons del calaix les claus d’un pis buit que havia heretat un any enrere. “Vaig creure que aquell tuguri podia ser un castell… i que de vegades és bo sentir el perill.” Va allisar-se el vestit i va eixir de casa pensant que alguna cosa podia canviar per a sempre.
Varen anar a sopar amb les últimes llums del dia i després feren un passeig amb les primeres de la nit. Havia sigut un dissabte càlid, hi havia trànsit, i a la vorera no faltaven els vianants. Ella, nerviosa, va començar a desitjar amb fervor alguna aproximació, algun contacte no-tan-casual, una excusa, perquè la vida és curta i aquelles claus li cremaven. Ell, rialler, li comentava anècdotes del treball, i deixava anar algun lleuger acudit amb doble sentit. El carrer va estretir-se, el temps es dilatà. Tanmateix, després d’allargar la conversa i els silencis, també aquella nit van acomiadar-se amb un parell de besos i paraules formals.
“El camí cap a casa mai em va semblar tan llarg”, em digué. Els mateixos asfalts i les mateixes llums, però més lletjos i més tristes.
Una cosa sí que va canviar, però: des d’aleshores, cada vegada que quedaven, ella sempre agafava aquelles claus, “com un amulet”. Supose que mai saps quan t’ha de canviar la vida.
Ella no m’ho va contar tot això tal qual jo ho conte, les cometes són inventades, però al mateix temps sé que va passar així (quasi així).
Ara ja fa temps que vaig perdre el contacte amb la meua amiga. Voldria escriure-li. Potser ho faça. Tant de bo haja pogut obrir les portes del castell.