M'he regalat un abric que no necessite. A l'armari en tinc un parell que mai no em pose. Estan quasi nous, un amb una elegant flor brodada a la solapa, l'altre amb els punys avellutats; però ací ja poques setmanes fa realment fred i en el fons ni tan sols sé si mai m'agradaren. Potser el de la flor, que em va comprar Toni una vesprada de novembre, passejant pel centre, quan encara érem nòvios i les discussions es tancaven. Després ens vàrem casar i en cinc anys tornàrem a separar-nos, esta vegada per a sempre. No tinc la seua adreça: l'he volguda perdre.
El nou abric és senzill i llarg, i estic desitjant un dur hivern per a estrenar-lo. Algun dia, quan torne a volar a Tunis amb la intenció de quedar-m'hi, agafaré este abric sabent que m'ocuparà espai i m'hi serà quasi inútil, però serà el meu souvenir europeu i tindrà un espai privilegiat a l'armari.
Però sé que no creuaré el Mediterrani, sóc només una turista de casa bona que fotografia arabescos i mesquites i s'impregna entre la fascinació i l'angoixa de la intensa olor dels carrers. Després, però, dorm despullada i neta en hotels de luxe, entre llençols blanquíssims i frescos com la rosada del taronger. Enlloc he dormit com a la Medina de Fes. La fresca nit de la primavera i el cel prenyat d'estrelles. La meua amiga en l'habitació del costat i els meus dits, lentíssims, imaginant-la presa pel desig. Quins sospirs i quines altes hores, de matinada. Quins silencis i sobreentesos, al matí.
M'ha escrit Josep, com en cada aniversari. Ni tan sols vàrem ser amics a la universitat. Jo li agradava, ho sabia, però per a mi ell tan sols era un més dels meus companys. Una nit, anys després, coincidírem en un local, ell amb els seus amics i jo amb els de Toni. Li vaig agrair els seus correus i em vaig disculpar per no contestar-li sempre. Ell, que anava bastant borratxo, em va agafar una mà amb una naturalitat que em va sacsejar: "La paciència és una virtut passada de moda... però és la meua virtut", va dir, "i pense aprofitar-la fins el final".
Des d'aleshores vaig començar a contestar cadascuna de les seues felicitacions: de vegades amb algunes frases protocol·làries i de vegades amb altres d'estima sincera. Deu fer ja una dècada d'aquella mà i aquella advertència. No ens hem tornat a vore. Però hui m'ha tornat a escriure i ha eclipsat una mica els altres correus i missatges. Potser perquè enguany l'esperava amb certa impaciència. "Algun dia, quan repassem els nostres aniversaris i cap a on ens han dut, ens adonarem que el que hem perdut en agilitat i fermesa ho hem guanyat en calma i coneixement", això em deia hui. Sempre he sospitat que té ànima de poeta.
M'he imaginat alguna vegada cedint a la seua cort. Sentint el seu cos sobre el meu i les seues paraules a l'oïda. No sóc fava, els seus missatges, per poc que diguen, sé que són una declaració d'amor. Ja a la universitat, quan de manera poc i mal dissimulada buscava un seient a la meua esquena, o s'oferia a compartir uns apunts, veia l'espurna del desig reprimit en els seus gestos una mica maldestres.
No sé si li agrada el desert, i els colors purs i vius. No sé si li agraden la calor i la llum intensa. Només sé que l'he pensat sovint les últimes setmanes, els últims mesos, i que un dia fins i tot vaig estar temptada d'escriure-li sense motiu, només perquè un any sense notícies seues em va semblar un excés difícilment justificable. En les poques fotos d'ell que he trobat per la xarxa sempre apareix a soles o entre amics. S'ha engreixat una mica, però està guapo i no li conec parella.
He arribat a casa carregada i sola. He penjat amb cura l'abric. Alguna amiga m'havia dit de quedar per celebrar el meu aniversari, però hem acordat deixar-ho per dissabte. Ara la casa està callada. Ja és de nit. M'agradaria reservar (i no reservaré) una bona habitació doble sota un cel entapissat d'estrelles.
Nota: L'àdhan (en àrab أَذَان, aḏān) és la crida utilitzada en l'islam per a convocar els fidels a l'oració.