Li vaig proposar al meu marit de vore junts una mica de porno. “El que tu vulgues, el que més t’agrade”, li vaig dir. Ell no va quedar tan sorprés com potser jo havia imaginat, i no interrompé el moment de la fruita, que tant li agradava. “¿Ara després de sopar?”, preguntà acabant el bol de maduixes. “Esta nit”, contestí. “Fa temps que no en veiem junts. No sé, en tinc ganes…”
Era veritat. Feia un parell de dies que fantasiejava amb la idea, després d’haver caçat al vol la conversa furtiva d’unes xiques a les dutxes del gimnàs. Joves i descarades, em van fer sentir enveja.
El meu marit va torcar-se la boca amb el tovalló de paper, i ara sí, va fer una ganyota pícara, intrigant. “I què vols vore?”, preguntà acomodant-se en el respatller. “Em dona igual”, responguí intentant també jo contribuir al misteri. Però no li valgueren les meues paraules, lògicament. Si ho tenia pensat no era creïble la indiferència. “Què-vols-vore?”, insistí amb lentitud, ja seriós. Em coneixia fil per randa i volia sentir-ho, volia que li ho diguera, sense subterfugis ni plecs aquella vegada.
“Una xica”, comencí.
“Una xica com?”
Vaig notar l’espés silenci que ens envoltava, i l’espurna convertida ja en flama.
“Una xica normal… Amb mamelles grans, com les meues…”
“Tu tens unes mamelles precioses…”, va dir, però no me les va mirar. El cabró del meu marit no va mirar-me les mamelles consistents i rodones que tantes vegades havia llepat i que ara tapava només una samarreta, perquè en aquell moment eren més importants les meues paraules que la meua pell i no deixava de fitar-me als ulls.
“Vull que les d’ella també siguen boniques, que vinguen ganes de tocar-les…”
Ell va inclinar-se lleugerament cap a mi.
“I què… Què vols que li passe?”, va dir. “Què vols què faça?”
Alguna vegada, feia temps, feia massa, havíem jugat a això: despullats, ell em feia preguntes curtes i concretes sobre el que jo volia, i tot seguit ho satisfeia. “¿Et llepe el mugró? ¿Et mossegue la cuixa? ¿Una gota de lubricant en la figa? ¿Unes gotes al cul?”... Jo sempre responia que sí.
“Vull… No vull que es trobe amb cap tipus de dos metres…”, vaig dir.
“I una bona polla…”
“I una bona polla i ben musculat”, vaig concedir, recordant la fantasia que de vegades li havia confessat. “Però hui no, hui vull dos xiques joves… que se la follen amb ganes.”
“A on?”
“En un hotel”, responguí. “Dos antigues alumnes, per exemple. O una antiga alumna, una mica xoni, i la seua nòvia sense vergonya…” Dos xiques que òbviament ja tenien cara i cos en el meu cap. “Que se la troben al carrer o una nit, i se l’enduguen amb elles…”
“Que li ensenyen el que s’està perdent. Que li llepen les mamelles, que es freguen els cossos…”, va col·laborar el meu marit.
“La figa…”, vaig dir sentint la meua ben mullada, escolant-se gota a gota.
“Que li llepen la figa…”
“Que li claven la mà sencera”, vaig accelerar. “Amb cura, però sense miraments. Amb miraments però sense miraments…”
“Que cabrona. Com un repte…”
“Com unes bruixes…”
“De les bones”, va somriure ell.
“De les millors.”
La meua sang calenta circulava rabent per cada artèria del meu cos. Els meus mugrons es marcaven davall del cotó. No volia desparar la taula. No volia anar encara al llit. Volia conservar aquell instant i aquella calor. Aquella velocitat estàtica. La mirada del meu marit. Les nostres paraules. El meu plaer.