Com havien advertit, hi hagué una forta tempesta dissabte: l’aigua queia de costat, i el vent va estar a punt d’endur-se una porta d’alumini que tenim abandonada a la terrassa. No es distingia l’altra banda de l’avinguda. Jo volia obrir perquè necessitava sentir la frescor de l’aire, la neta olor de la terra mullada, alguna efímera salvació enmig de l’intens estiu mediterrani… però la pluja s’acumulava a les pollegueres, i les gotes regalimaven paret avall des del marc de les finestres. Va durar mitja hora, potser una mica més. Un capítol i mig dels dibuixos que mirava tranquil·la la xiqueta. Ni tan sols un parell de trons esgarrats i secs van alterar-la, com si ja sabera que tot acabaria bé. I és cert que al final els estralls a casa foren mínims, però he vist imatges del mercat amb parades volant pels aires. No tots tenim un cobert.
Hui el sol torna a cremar. La menuda i jo estem de vacances des de fa un parell de setmanes. Ella les està esprement al màxim, sense descans per a ningú: gelats, terrasses, aigua, música, disfresses… No renuncia a res, a tots eixos plaers l’hem acostumat. Xiquets d’alta demanda, vaig llegir en alguna ocasió. Molta oferta, també. No sé si massa.
Arribem puntuals a la piscina de Quartell. Com que acaben d’obrir, hi estem quasi a soles. En un dels cantons del vas, sobre la gespa, al costat de la tanca, ja pren el sol de bocaterrosa una banyista que s’ha descordat la cinta del bikini. L’he vista altres dies. Té la pell molt blanca, els cabells negres i rulls, sempre ve a soles i ja m’ha pillat mirant-la més d’una vegada. La meua filla i jo escollim un para-sol de l’altra banda, a prop d’una parella de iaios que han vingut amb un home menut i corbat que trau la llengua i que de seguida es veu que deu tenir algun tipus de discapacitat intel·lectual. Ma filla de quatre anys el mira amb certa prevenció, intuïx que en eixa escena hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar, que no va. Però és tímida i prudent i calla. Jo els salude mentre desplegue la tovallola i el iaio em somriu. Després, mentre ens posem crema solar, els veig avançar a tots tres a poc a poc cap a les dutxes. Freguen l’esquena del seu fill, li diuen alguna cosa, i entre els dos, el pare i la mare li agafen les mans perquè entre sense por a l’aigua. M’emocione. Els admire. Admire eixa vida de constància, de cures, d’humanitat, l’amor incondicional. I intuïsc l’angoixa que senten de preparar el dia després, quan ells ja no estiguen.
Jo li pose a la meua filla l’armilla salvavides que li comprí fa dos anys. I també nosaltres ens dutxem (una mica de passada) i entrem a l’aigua, que està un pelet més fresca que altres dies, però igualment bona (la banyista del bikini descordat m’ha mirat a través de les ulleres de sol, crec, i ha girat el cap). Li encanta la piscina, a la meua filla. S’hi divertix només d’experimentar. Banyar-se el monyo, fer-se la morta, ballar en l’aigua…
Escollim la part que menys cobreix. Hi faig peu, però no vaig gens sobrat, i no m’hi sent del tot segur. També estan en eixa part els vellets amb el seu fill, i els nostres recorreguts de vegades coincideixen. La iaia saluda la meua filla, que no respon però somriu. I el vellet desplaça a poc a poc el seu fill, li diu que l’endemà faran una paelleta, i ell tampoc no respon, però també somriu tranquil i relaxat, surant a l’aigua. Tota la pau del mon.
“Ara tu et quedes ací i jo vaig a l’altra banda”, em diu la menuda. I jo li faig cas. I ella comença a avançar molt lentament, movent de manera instintiva les cames, practicant una braça rudimentària, però segura i confiada amb la seua armilla del Decathlon. Trobaré a faltar esta bellesa. Esta barreja d’innocència, curiositat, prudència i atreviment que encarna i que jo intente protegir cada dia, cada instant. És el meu treball: la seua tranquil·litat, la seua felicitat. Qualsevol xiquet del món hauria de viure així. Metres enllà es gira per comprovar que no m’he mogut. No ho he fet. La salude. No li he llevat l’ull de damunt. I ella somriu satisfeta, trapella, i reprén el seu camí lent i intuïtiu, allunyant-se de son pare.
Pense molt, moltíssim, en els xiquets palestins. Tinc ganes de plorar.