Diuen que este dur estiu no és més que el principi, que els que han de venir seran encara més calorosos i aspres. Que les nits seran de l’insomni (com ja ho són) i que l’aire immòbil se’ns enganxarà a la pell i els pulmons com ja ho fa. Són les huit del matí i el sol ja ha sotmés els carrers i la terrassa. Qualsevol racó d’ombra és una promesa de refugi. Però açò és València i la derrota és segura. La densa humitat es cola per tot arreu: suem només de respirar.
Diria la veritat: que somie amb unes muntanyes i un bosc, amb una tempesta inesperada, breu i generosa, amb la frescor del Cantàbric, amb un viatge nord enllà, amb l’última llum del sol sobre la pedra dels Dolomites. És la biografia dels meus desitjos estivals.
I tanmateix, no és tota la veritat. Perquè en estos dies que tot crema, ara que he deixat el Delta per no haver-hi de tornar, jo també creme per dins i voldria el teu cos despullat en aquelles platges sense fi, les caravanes dels turistes, les teues samarretes de tirants, la sal sobre la pell, la llum, la llum, les migdiades d’escàndol, la suor escolant-se entre els teus pits, el desordre dels dies, la pausa del cor. I morir així mentre s’acaba el planeta: menjar, dormir, follar… estimant-nos de manera imperfecta, lasciva i amable, just enmig de l’erupció del volcà.