AP-7

Duc un bon grapat de cançons darrere del mateix camió. És de nit, és diumenge 1 de desembre. No hi ha paisatge. Només la carretera i les llums que li donen vida. Els cotxes, els camions, el camió… 

La meua filla i la meua dona viuen a dos hores i mitja del meu treball. Jo baixe a casa per al cap de setmana i normalment també els dimarts, perquè a l’endemà entre a treballar passades les onze i em dona temps a fer l’escapada. La resta del temps me la passe en un xicotet apartament a peu de carrer a deu minuts de l’institut on tot és provisional i una mica incòmode.

M’agrada conduir de nit. Em relaxa. El temps i l’espai es diluïxen, es dissolen. No vaig ràpid. És autopista i quasi mai passe dels cent. Escolte programes i cançons. Sempre les mateixes, quasi sempre. Les noves només entren amb comptagotes a les meues llistes. Alguna recomanació a la xarxa, alguna casualitat, algun missatge. No passa sovint.

Esta vesprada he passejat amb la meua filla. Li agrada enfilar-se pels jocs, les cordes, els ponts. Li agrada saltar. És prudent, però busca el límit. És una xiqueta. En dos mesos farà quatre anys i per ara només s’ha trencat una dent. Bona senyal, supose. Mala vida, també, la meua.

Estar al seu costat és marcar un cercle, és esmolar les oïdes, és sentir-la respirar. Sempre hi ha un clot, un altre xiquet, un cotxe, un error de càlcul en l’enèsim salt. “Tu no et mogues”, em diu. Es desplaça ràpida amb el patinet. Però jo no li lleve els ulls de damunt. És avorrit, extenuant i màgic estar amb ella. A pocs metres de mi, hi ha un xiquet que deu passar de poc el dos anys, jugant a soles, sense cap altre adult a quaranta metres a la redona. No sé si envege o odie son pare, que no sé on està.

Tornem cap a casa. La meua filla vol seure en unes pilones baixes i rodones amb evidents restes de pixum de gos ressec. Li dic que millor que no ho faça. Ho fa. M’assente també jo en la pilona del costat. L’avinguda és gran, els cotxes no deixen de passar. Just avui no hi ha massa trànsit, però al final són quatre carrils per sentit. La meua filla juga a xiular i a dir-los que van massa ràpid. “No fan cas”, em diu, i fa teatre, ganyotes de desaprovació. De sobte s’atura i diu que vol tornar a casa, i “directa a fer pipi”. Travessem els vuit carrils. M’afanye a traure diners del caixer. No és massa tard, però ja pense en el viatge que m’espera (la carretera i la foscor). Quan ja estem a prop em diu que està cansada i que vol seure en un banc. No li ho discutisc. Ens hi acomodem, encara no s’ha post el sol, i tot i que normalment les carícies ella només li les reserva a la mare, ara l’embolcalle amb el braç i em deixa fer. Mira al cel, em pregunta per l’estela d’un avió. Jo li explique com sé. Ella atén com pot. Calla. Mira de nou. Tenim tot el soroll dels cotxes de fons, però amb la mà al seu pit, jo puc sentir-la respirar.