M’hauria agradat que tingueres un germà menut. T’ho escric ací, ara que encara no saps llegir però n’estàs a punt, perquè reconeixes síl·labes i comences a unir-les amb vacil·lant esforç i, tot s’ha de dir, moments de frustració.
M’hauria agradat que fores germana gran. Que ensenyares a abraçar, que dugueres de la mà. Que li llevares eixes tisores que punxen. Que jugàreu juntes i de manera desigual en l’estoreta cada vegada més ronyosa que tenim davant del televisor, on s’acumulen com una benigna riuada les nines, els llibres, els jocs. La casa s’està quedant menuda i ja no sempre sabem per on passar.
T’has inventat estos anys molts germans imaginaris. Martí i Marta varen ser els primers, però després en vingueren molts altres, tants que n’hem perdut el compte. Dius: “Mira quina casualitat, hui Martí també ha vingut al centre comercial.” O dius: “Esta nit els meus germans vindran a sopar amb nosaltres.” O bé: “Els iaios de la meua germana Paula es diuen com els meus. Quina casualitat!” I jo et pregunte per ells, on viuen, quina és la seua escola, què és de les seues vides. “Tenen els seus papàs”, dius. I em sorprén, no deixa de sorprendre’m, la celeritat amb què respons a cada qüestió, com si realment t’hagueres preparat el temari, o com si realment existiren. Hi ha una part de mi que encara dubta.
Un dia, tu encara més menuda, quan vivíem a Vic, un inici de conversa et va fer entendre que ta mare estava embarassada. Va ser un malentés que corregírem quasi a l’instant, però la teua efímera expressió d’il·lusió i alegria per la notícia se’m va quedar clavada. La tinc clavada.
Hauries sigut una molt bona germana. La millor. I sovint em pregunte si no trobaràs a faltar eixa part de tu que no ha nascut quan sigues encara més gran, d’adolescent, o ja una dona, sense ningú amb qui parlar dels teus pares, vells i medicats. Ningú a qui cridar a les dos de la matinada, plorant, amb confiança cega que et vindrà a buscar. Ningú a qui fer una còpia d’una foto de família. Ningú que t’ajude a enfocar els records borrosos, a conservar la memòria de la vella casa, presa a l’assalt per llibres, nines i jocs.
Jo sí que et trobaré a faltar. I a Martí i Marta, que un dia deixaran de vindre a jugar… Cuida’ls, quan jo ja no estiga. Dis-los, per favor, que en una altra vida serà.