M’agradaria escriure-li per contar-li-ho, però sé que no ho faré, per molt que em passe el matí pensant en ella i en els somnis que he tingut, el d’esta nit i el de fa dos setmanes (que recorde millor).
Tinc feina endarrerida, i per això he vingut abans al despatx. Ahir vaig advertir-los que no em vorien fins a migdia, però a les nou ja estava per ací, obrint documents i ordenances municipals. Com que em coneixen, a ningú no li ha sorprés, i només el Martí ha comentat fugaçment la meua falta de paraula. “Ja sabia jo que això passaria”, ha dit mirant-me de reüll.
De jove vaig tindre un amic que ho feia, això de mirar-me de reüll. Era com un tic, com una broma privada, millor, com si planificara un pla malèvol i perfecte. Les festes sempre improvisades en casa d’una amiga d’un amic, la nit que vaig perdre les claus, els cigarrets vacil·lants. “Vieni, ti presento una ragazza…” (Mirada de reüll) Les primeres llums del dia redibuixant els gots castigats i les seues ombres. Jo vaig tornar a València i dos mesos més tard ell va morir. Podria escriure sobre com va passar, però no crec que siga important ara (ni que haja de ser esta precisament la primera vegada que ho faça).
Ara només volia parlar dels somnis i de la meua examiga (la meua examant). El d’esta nit ha quedat com una vaga sensació, com una presència càlida. Sabia (sé) que ella n’era la responsable, però no podria dir què hi passava en concret. El de la setmana passada el recorde com si l’haguera viscut despert, com si l’haguera viscut. Hi havia una mena de festa a l’aire lliure, en un gran pati interior, i coincidíem i no ens déiem res però entre la gent que hi havia ens buscàvem, i quasi en secret, o com un secret, ens agafàvem de la mà, i esperàvem mirant l’espectacle o l’alegria. Després, ja quan tot havia acabat i la gent se n’anava, ens saludàrem (hola, hola) i lentament em va besar. Encara arrossegue eixe bes que ella no sap que em va fer. El cove ben a dins, com un punt de llum a l’estómac.
Des de la finestra del despatx es veuen les obres de l’avinguda. Fa tres anys hi feren un carril bici. Ara el nou govern l’està llevant. Jo vinc amb moto, tot i els dubtes i les pors. En el mòbil podria mirar quina va ser exactament l’última vegada que ella i jo parlàrem, però no em cal, perquè sé que també va ser fa tres anys i que parlàrem just del carril bici que ara està desapareixent. Digué que em visitaria.
Trobe a faltar la seua amistat i de vegades el seu cos. Pense sovint en Bologna. Esta vesprada crec que aniré a vore ma mare.