Això em recorda aquell altre concert a què anàrem, ella i jo, poc abans d’acabar el Nadal. La sala mig plena i l’aire envellit de molts d’aquells personatges, carn de bar brut i alcohol pesat. La música era horrible i el cantant no cantava. Reconeguérem de lluny un parell de versions que destrossaren sense pietat, però vàrem beure i vàrem riure perquè ens dedicàrem a buscar-los semblances i a imaginar parentius: la família xinesa i desubicada, el fill preadolescent del bateria, el marit de la italiana baixeta i simpàtica que volia fer-nos ballar. S’ho passaven bé i ens ho passàvem bé, però per raons diferents que a ningú no importaven. Vaig acompanyar-la en la primera cervesa i després, ja al sofà del Tulsa, a una mistela i a imaginar viatges i alguns plaers. Era mitjanit i s’estava bé al seu costat.