No ha sigut estrany estos anys que haja pensat en ella o que haja parlat d’ella; que haja rememorat, amb cert gust per la veritat dels fets, algun dels capítols que compartírem com a amics i amants. I sempre, quasi sempre quan això ha passat, després d’acariciar els records del dret i del revés, he tancat la narració com un rei sense corona: “va ser una pena que no me n’enamorara”.
Des de ma casa, allà, mirant cap al sud, es veu un cantó del Roig Arena. Un retall entre edificis. Vaig adonar-me’n quan ja feia setmanes que l’havien inaugurat. Els dies de partit s’il·lumina de blau i taronja i al barri han posat senyals que n’indiquen el camí pensant en els turistes. Jo hi he anat només a passejar-me alguna nit, encara amb la digestió del sopar, amb comptadíssimes estrelles al cel i molts cotxes per l’avinguda. Impressiona una mica a primera vista: gran, nou, modern, ple d’accessos ben asfaltats i voreres amples. Amb un parc nou de trinca just al seu costat. Impressiona sobretot, supose, als qui coneixíem de sempre eixe tros de ciutat polsegós i abandonat, a tocar de tots aquells edificis de protecció oficial, de rajola vista, iguals com fotocòpies i de baixos, deien, perillosos.
El que vull dir és que esta nit he tornat a passejar-me per allí perquè este matí ella m’ha escrit i duc tot el dia amb poc de nord i molt de passat.
“Bon dia i bon any, amic! Espere que estigues bé. Hui m’has aparegut en un somni. A vore si coincidim i ens contem coses. Com ha canviat el món en estos últims anys, eh?”
El que de veritat sigué no és perd. La intensitat és una forma d’eternitat.