Demà lliure

L’havia vist abans, diverses vegades. Em sonava el seu rostre i potser hauria reconegut també el del seu fill, perquè era a eixe menut a qui ell li donava els diners per a pagar-me el puzle o el llibre, i era a eixe menut a qui jo li tornava el canvi, amb un somriure i un gràcies bidirigit. Això passava de vegades a la caixa. M’agradava que passara.

Però este matí ha vingut ell a soles, avui dilluns, que érem quatre gats i ni el fil musical estava en marxa. Jo estava ajudant a recomptar existències de manualitats mentre els meus companys obrien caixes. El nou semblava una mica perdut, i en entrar el client que jo coneixia ha estat a punt de xocar amb ell i després amb una pila de quaderns d’estiu que Lorena acabava d’endreçar. Tanmateix no ha passat res (quasi mai passa res), i tots dos s’han disculpat, i jo que ho he vist tot i he imaginat un desenllaç de pel·lícula muda i piano de fons he tornat a la feina silenciosa: els números en l’albarà i alguns llibres de viatges encara empaquetats. 

Quantes persones he saludat en la meua vida sense que torne mai a vore-les, quants diners han passat per les meues mans sense que mai foren meus… Tot passa i res no queda, i sembla que allò nostre és passar, per això ha sigut més colpidor, supose, per això i perquè no sé a qui més li haurà succeït el mateix: se m’ha apropat mitja hora després, el client que coneixia, a punt d’eixir. Jo pensava que volia que li cobrara, però no li he vist res a les mans.

“Disculpa”, m’ha dit. Parlava en veu baixa i el polo gris li ajustava els muscles. S’acabava d’afaitar. “Crec saber la resposta, però…” ha dubtat, com si haguera oblidat la línia de diàleg que duia preparada, i tot seguit m’ha allargat un paper, una targeta. “Estaré a soles uns dies. I crec que eres una dependenta encantadora…” I ha estat a punt de dir alguna altra cosa, però no ho ha fet, i avergonyit i ràpid per no sentir la meua resposta, se n’ha anat. Se n’ha anat.

No li ho he dit a ningú. Ni a la Lore ni a ningú. He acabat el torn. Només ho escric per aclarir-me les idees.

Fa calor. No he volgut anar a cals pares a dinar. M’he mirat dos vegades a l’espill. M’he llevat les ulleres i després me les he posades. Ara tinc una vesprada lliure i una targeta amb el telèfon d’un home casat. Ara tinc el seu rostre gravat a foc. Ara sent curiositat.