La Costa Brava
Ja no el recordava. Només un altre contacte perdut entre els centenars del meu mòbil.
No tinguérem res. Una lleugera amistat i un grapat de cafés a la porta del treball. Alguna broma. Potser una vaga insinuació. Però ahir em va escriure per dir-me que estava de vacances i que des del balcó de l’apartament que havia llogat es veia el mar, tot el mar. També que li agradaria fer-me l’amor suau i fort perquè encara, de vegades, pensava en mi, això també ho deia. Suau i fort. “Quan el sol es pon una lleugera brisa fa més plaent la nit… Despullada al balcó estaries preciosa.”
I jo pense que tot això no té sentit, que res no quadra, i que no sé si és una declaració, una proposta o una altra broma, i que en qualsevol cas no vull saber-ne res.
Però no he pogut dormir. Fa molt de temps que no sent les ones.