La sal

"No sé per què no et deixes créixer la barba", li va dir.

Ell va alçar la mirada del llibre, i com a resposta va regalar-li un somriure i li va fer l'ullet. Però va tornar a la lectura, en silenci, sense moure's d'aquella cadira de la balconada. Era primera hora, i el sol ja escalfava tota la façana de l'hotel. Al davant, el mar resplendia com un espill ondulat.

Ella va abandonar el llit, despullada, i s'hi va apropar sense pressa i li va fer un bes a la galta.

"Estàs molt sexy quan et poses intel·lectual", li va dir. "Però això ja ho saps, ¿no? Per això el portes amunt i avall"

Ell va tancar definitivament el seu llibre i va alçar la barbeta buscant-li primer la boca, i després un pit que va acariciar lentament, amb els ulls tancats, percebent-ne cada porus d'aquella pell morena, cada plec, la consistència de la bellesa a la seua mà.

"Encara fas gust de sal", li va respondre.

"És el perfum de les que hem nascut al costat del mar", va dir ella, "el duem en la sang", i li va fer un altre bes, curt, als llavis, i se'n va anar cap al bany gaudint de la mirada que se li posava al damunt.

¿Quina hora seria? Els mòbils guardats al calaix i el cartellet de NO MOLESTEU penjat a la porta.

La va sorprendre a la dutxa.

"¿Puc?", va dir ell ja quasi entrant.

Ella es balancejava molt lleument sota l'aigua amb els ulls tancats, com recordant una melodia. Els cabells se li havien allisat i ella semblava pentinar-se'ls amb les mans.

"Està freda", va dir ell buscant el seu espai.

"M'agrada així", respongué ella. Se li havia posat la carn de gallina i els mugrons durs. No hi havia molt lloc, però sí el suficient. Ell li prengué la cintura i amb un moviment acabà de passar. Va sentir un calfred, i va exhalar un sospir profund, però de seguida semblà acostumar-s'hi. Agafà una de les botelletes de sabó de l'hotel i se'l va vessar a la mà.

"No ho intentes", va dir-li ella. "Tu també faràs sempre gust de sal".

Ell començà a ensabonar-se.

"Ni per tot l'or del món em llevaria eixe gust, ara ja no, m'hi has malacostumat..."

Va acabar i va buscar l'aigua per esbandir-se la bromera. Va ser aleshores que començà a mirar-se amb detall els braços i el ventre, com si hi haguera perdut alguna cosa.

"No busques tant, no et preocupes", va apuntar ella, de sobte més seriosa. "No t'he deixat cap marca." Va abaixar la mirada, va agafar una tovallola i va eixir: “Ja vaig amb cura de no deixar-te’n”, insistí, tallant. Es va assecar ràpida sense mirar-lo i despullada se' n'anà.

A l'habitació va obrir el calaix de la tauleta de nit i va agafar el seu mòbil. L'encengué i va seure al llit. Al terra encara hi havia el seu vestit de tirants de flors blanques i blau cel. Se l’havia comprat just per a eixa escapada, i ara semblava haver fet ja tot el seu paper. No n’hi havia més.

La dutxa quedà en silenci i al poc va aparéixer ell amb una apressada tovallola a la cintura, encara amb gotes per tot el cos. Es va aturar als peus del llit i la va mirar en silenci, amb els braços en ansa. En el seu rostre es podia llegir més tristesa que enuig, com si s’haguera trencat una foto ben emmarcada, algun record.

Ella va fer un gest amb la mà, no massa concret, com una excusa.

"No passa res", digué. "És el de sempre... Sé que també per a tu és complicat...", i tornà a guardar el mòbil ja il·luminat al calaix.

Ell va seure al seu costat, ben a prop, i li va passar el braç per la cintura. No digué res, només la mirava.

"Quan vaig deixar el meu marit l'any passat no esperava que tu feres el mateix", va afegir ella en veu baixa. "No el vaig deixar per tu, de veritat que no. Ens veiem només dos vegades a l'any, no sóc una xiqueta. A més, ho hem parlat mil vegades, que no faríem bona parella. Som bons amics i grans amants... però com a parella no duraríem ni sis mesos..."

El seu llavi inferior va tremolar, i alguna paraula va morir sense ser pronunciada.

"Però...", hi va col·laborar ell.

"Què fa, ¿deu anys que ens coneixem? ¿Cinc que ens gitem?...", la seua mirada va dipositar-se de nou  en el seu vestit de flors abandonat. "De vegades pense que voldria comprovar-ho..."

Ell li va acariciar el rostre i va tornar a besar-la amb l'alé contingut.

"Milions de dutxes i continuarem fent gust de mar..."

Els dos somrigueren. Ella es va recolzar al seu pit.

"Pren-te el teu temps, pensa-ho", va dir. "Jo estic bé, ni tan sols n'estic segura. És només un pensament. I per això en tinc ganes, però no pressa. Si ha de ser, serà."