Vivia en un tercer sense ascensor i la meua motxilla i la meua maleta pesaven un imminent semestre fora de casa. L'escala era estreta, els graons alts i la barana de ferro semblava haver sigut pintada per algun veí voluntarista. El Raval de Barcelona està ple d'edificis com aquell de la meua amiga Júlia: massa vells per no rehabilitar-se, massa pobres per poder fer-ho. L'olor, tot i que no era desagradable, era intensa. Una barreja d'humitat i òxid. Al primer pis, darrere d'una porta de fusta, un gos va bordar al meu pas. Al segon, una música àrab arribava al replà. Al tercer, arrossegant aquella maleta on em preguntava què hi devia haver posat, hi vaig arribar de miracle.
Havia sigut idea de Júlia. Jo havia pensat en un hotel, però ella va insistir que ocupara la seua habitació aquella nit de transició. El meu vol cap a Copenhaguen eixia a les 8 del matí, i no tenia opció directa des de València. "La meua habitació és teua", va dir-me una setmana abans, a punt de marxar també ella de viatge cap a Atenes. "I Marc és molt amable. Li caus bé." En realitat, el seu company de pis i jo havíem coincidit només en una ocasió, justament un any abans, també a principis d'estiu, en una festa que havien organitzat supose que amb qualsevol excusa. Tanmateix amb prou feines havíem creuat unes quantes frases ell i jo. En qualsevol cas Júlia sempre en parlava bé ("tranquil i cuiner"), així que jo també tenia una bona idea d'ell, encara que si me l'haguera creuat pel carrer no sé si hauria sabut identificar-lo.
En arribar dalt del tot, vaig trobar-me la porta entreoberta, el suficient perquè es filtrara el lleuger flaire de verdures i pa que dominava la casa.
Vaig acabar d'obrir amb cura, prudent, com qui té por de molestar. Un grinyol va advertir de la meua presència.
"Hola...", vaig avisar.
Quatre metres enllà, on desembocava el corredor, va aparéixer Marc aixugant-se amb un drap.
"Passa, passa", va dir just apropant-se i tendint-me la mà. Jo vaig abandonar la maleta i vaig oferir-li la meua mentre lluitava per no semblar massa esforçat, tot i que la respiració em delatava.
Em va encaixar amb energia. Era alt, amb uns cabells frondosos i negríssims i un bronzejat viu, com acabat de fer. Duia una samarreta grisa on hi havia escrit PALESTINA VIU en majúscules, i sense dubte feia olor de mar.
"Ostres, podria haver-te ajudat amb l'equipatge, ¿no?", va dir-me potser de broma. Jo no vaig arribar a contestar. "La veritat és que ni ho he pensat, tio..." I aleshores va obrir el somriure per complet i me'l va encomanar, encara que no sé si tenia gràcia i a mi continuava faltant-me una mica d'aire.
"No va malament fer exercici una vegada a l'any...", vaig respondre.
"T'has posat vermell i tot...", va dir.
Jo vaig tocar-me la cara, i en efecte estava calent i suava.
"Vinga, passa", va dir finalment, i va agafar-me, ara sí, la maleta, i la va fer rodolar davant de mi, fins a l'habitació que hi havia al final del corredor, a tocar de la cuina, on una boirina entelava l'ambient.
"Estic fent el sopar i m'has pillat despistat", va explicar-me encenent la llum. "Tenia la tarda lliure, he anat a la platja i se m'ha fet tard."
"Se't nota", vaig dir. "T'ha pegat el sol."
"Sí, ¿no?", va dir tocant-se també ell la cara. Hi he estat només una hora, però no m'hi he dut crema ni res. Mala idea..."
L'habitació era com la recordava. I tot just vaig entrar-hi, una bafarada de nostàlgia em va envair. Lamentablement. Una altra volta. Com sempre.
Era una cambra interior, amb una petita finestra quasi inaccessible que devia donar al pati de llums on el dia ja a poc a poc s'apagava. L'armari de fusta envellida, el gran llit on feia un any havia estat a punt de passar alguna cosa. La prestatgeria plena de llibres. La tauleta de nit i a sobre un seguit de fotos penjades amb Júlia com a protagonista de viatges arreu del món. Júlia a Birmània, Júlia a Kenya, Júlia en un poble perdut dels Pirineus, Júlia a Dénia... En aquesta última eixia jo, agafant-la pudorosament de la cintura, i amb l'aire previngut de qui tem eixir malament a la foto. Havia encertat.
"Em va dir Júlia que et quedaves només una nit, ¿no?"
"Sí", vaig respondre, "i quasi ni això, perquè demà a les vuit ix ja l'avió. Així que abans de les sis ja hauré de marxar..."
"Ah, d'acord... No sabia si donar-te o no clau..."
"No, no, en absolut..."
"El primer metro em sembla que surt a dos quarts de sis...", va afegir. "Però un dilluns d'agost no hauries de tenir problemes per plantar-te ràpidament a l'aeroport... ¿Saps la línia que has d'agafar i tot?"
"Sí. Cap problema. Ho tinc tot mirat... A més, això que has d'estar dues hores abans del teu vol en l'aeroport sempre m'ha semblat més aviat una llegenda urbana..."
"Com tantes altres...", va subratllar. "Però el tòpic ens ajuda a viure...", i aquelles paraules em van semblar tan encertades que vaig saber que en alguna part de mi s'havien gravat. "Ara vindrà Jean-François...", va prosseguir. "He fet sopar també per tu, suposo que t'hi apuntes, ¿no?"
No hi havia pensat massa en el sopar, però començava a tenir fam i qualsevol altra opció no hauria semblat massa lògica.
"Si no us importa..."
"No, en absolut, ja hi comptava, de fet... ¿T'agrada la pizza?, ¿alguna intolerància, al·lèrgia...? "
"M'agrada el que hi haja", vaig respondre. "No em posaré damunt a exigir..."
"També tens raó...", va respondre. "Doncs tenim pizza de verdures, és el que hi ha... I si vols dutxar-te, el calefactor està encés, encara que amb aquesta xafogor no crec que et calgui..."
Parlava amb desimboltura. Amb una confiança natural. S'havia recolzat amb les dos mans al marc de la porta, i s'hi abocava com si el llindar marcara una frontera de propietat que no volgués traspassar.
"Ara m'ho pense", vaig dubtar. "No sé si dutxar-me ara o abans d'anar a dormir, o just abans d'eixir demà..."
"Grans decisions de les classes acomodades", va apuntar amb ironia.
"No sé com les suportem..."
A ell li va fer gràcia que li seguira la broma.
"Estàs a casa teva", va dir, i aleshores va fer un gest d'atenció una mica teatral, com si estigués olorant algun possible infortuni. "Si em disculpes, vaig a prevenir un incendi", i va marxar camí de la cuina, on la pizza s'estaria coent a forn lent.
Vaig quedar a soles front a totes aquelles propietats alienes de les quals podia fer ús aquella nit, "casa meua". Cap d'elles, però, em servia per a gran cosa, excepte el llit i potser les fotos. Vaig quedar allí palplantat, sense saber massa bé què fer. Tota propietat és en origen un robatori, deia el vell aforisme anarquista, i què podem considerar nostre al cap i a la fi. Aquella foto meua a Dénia la tenia Júlia, però també havia acabat per tenir-la jo, no només perquè recordava perfectament l'instant en què va ser presa (el migdia calorós, la seua amiga Helena invitant-nos a somriure, la meua fingida naturalitat agafant-li la cintura), sinó també a força de rememorar tot aquell cap de setmana de sol, mistela i autopista, amb el CD recopilatori de cançons de Manel que havia dut la seua amiga i que a ella no semblava entusiasmar. La seua samarreta blanca translúcida va compensar el greuge. És la que llueix a la foto sobre el seu bikini. Qui sap si també aquella peça em pertany sense que ella ho sàpiga.
Potser el millor era seguir el pla establert, i dutxar-me a l'endemà tot just alçar-me, i així netejar-me la suor de la nit que tornava a apuntar càlida.
Vaig avançar. Em feia mandra obrir la maleta ni tan sols per traure la samarreta, els calçotets i la tovallola que havia deixat preparats al capdamunt. Una barreja de curiositat i avorriment em va fer tafanejar la prestatgeria. Desenes de llibres se succeïen sense un ordre visible. Només alguns prestatges semblaven guardar certa coherència. Viatges, aprenentatge, psicologia... Però fins i tot en els llocs on el món semblava posar-se en ordre despuntava la sorpresa: un CD de Mina, una versió de la Ilíada per estrenar (que segurament havia comprat en un impuls per al viatge a Grècia), el llibre de poemes d'un autor desconegut, o caixes plenes d'arracades, figures, pedres, retalls, i tota mena d'andròmines inútils que en algun moment jo havia observat com a símptoma d'una sensibilitat especial.
Aleshores, entre dos volums sobre teràpies conductuals (també poc usats), em va cridar l'atenció un paper que em resultava familiar. Vaig mirar un instant a la porta, com el lladre que pren nota de la càmera de seguretat en uns grans magatzems, i veient-me lliure vaig rescatar-lo de la seua presó. Era un sobre de color tabac, sense cap inscripció externa, que jo ja havia tingut una vegada entre les mans.
Vaig seure al matalàs. Era còmode i ferm. Només un llençol de cotó el cobria. Vaig obrir el sobre. A dins, com esperava, hi havia les tres receptes que havia escrit a mà en fitxes. Em recordava a mi mateix, dos anys abans cuidant la cal·ligrafia i els marges. Tot el que Júlia mai havia atés. Eren tres receptes de pastisseria que durant temps ella m'havia reclamat, i que jo havia aconseguit de Maria i Carles. Quan li les vaig passar, ella va llançar un crit d'alegria i em va abraçar, i jo vaig sentir els seus grans pits contra mi, com una juganera guerra de coixins. Tot indicava, però, que aquelles receptes mai més havien vist la llum, i que tal com varen arribar a aquella casa, allí tancades s'havien quedat. Així que tampoc podia saber-se ben bé a qui pertanyia tot allò. Potser simplement aquell objecte havia quedat orfe. O potser eren de Maria, que quan li vaig dir per a què volia les receptes, ja em va advertir que dedicava massa esforços a recórrer un laberint sense eixida. Júlia mai li va caure bé.
Vaig trobar-me cansat. Vaig guardar les fitxes i vaig deixar-les sobre la tauleta. El viatge amb tren s'havia allargat només quinze minuts sobre l'horari previst, però se m'havia fet llarg. En un moment determinat havíem quedat aturats en un tram entre Tarragona i Barcelona, a la vora del mar. M'havia tocat un seient amb finestra, i m'havia entretingut veient els banyistes de la cala que començaven a recollir ombrel·les i gandules, mentre d'altres encara estaven disposats a apurar la vesprada en les aigües càlides d'un mar en calma. La llum del sol començava a adquirir tonalitats més rogenques, i a mig camí fins l'horitzó, la silueta de dos velers es movia lentíssima cap al sud. No hi havia ni un núvol. En un punt m'havia cridat l'atenció una jove morena i bellíssima que s'havia llevat la part de dalt del bikini, i que dreta, amb l'aigua sota els genolls i els pits ferms, animava qui devia ser el seu nòvio a acompanyar-la. Ell, també atractiu i jove, assegut en una tovallola, crec que somreia, però en qualsevol cas negava lleugerament amb el cap, inconscient que mitja platja, la masculina, hauria desitjat estar al seu lloc. Veient allò, havia sentit la temptació de traure la càmera de fotos i intentar captar aquella xica amb el zoom, però la dona major que tenia en el seient de davant alternava la seua revista del cor amb mirades i somriures que més que amistosos, em feien sentir vigilat. La xica va decidir capbussar-se a soles, i el tren va tornar a posar-se en marxa.
Vaig tornar a dubtar sobre la dutxa, però em va fer una mica de mandra. Vaig gitar-me. Vaig traure el mòbil i vaig buscar el contacte de Júlia. Vaig enviar-li una foto de les seues fotos en fila, i un somriure. Primera parada. Gràcies. Vaig deixar caure el mòbil. Cinc minuts, vaig pensar.
Vaig tancar els ulls uns instants. Em pesava el cos. L'aire era dens. En unes hores substituiria aquella calor per un ambient més suau al principi, i en qüestió de setmanes directament gelat, i comprovaria de primera mà si els habitants del nord eren tan gèlids i distants com els seus països, i potser inventaria alguna teoria que posara en relació territori i caràcter. El tòpic ens ajuda a viure.
El flaire del forn es feia més intens. Júlia m'havia parlat de les dots de cuiner de Marc, però jo no havia atés massa, observant segurament el seu escot de reüll, la petita marca de naixement entre clavícula i el coll, la rialla en cascada com a droga en vena... i va ser aleshores que vaig adonar-me que m'havia adormit i per pròpia voluntat em vaig despertar.
Desorientat, vaig mirar el mòbil. Només havien passat sis minuts. Vaig sospirar. Vaig estirar-me i em vaig quedar mirant el sostre.
Una vegada vam contractar Carles, Maria i jo una excursió amb veler al port de Xàbia. El capità ("digueu-me capità", ens va assenyalar amb un somriure encaixant-nos les mans) era un home gran i robust, amb certes dificultats per als moviments àgils. Els seus cabells eren blancs i la pell del rostre l'havia clivellada el sol dels anys, però no devia ser molt major, i encara li quedarien un bon grapat d'anys per jubilar-se. Carles i Maria estaven encapritxats amb la idea de banyar-se en alta mar, i així ho feren, cridant com a guiris capbussant-s'hi des de la proa.
El Capità i jo ens vàrem quedar a coberta. Ell va traure un poal amb gel i cerveses sense alcohol que figurava en el contracte i vam quedar-nos allà contemplant l'horitzó des de la gandula. El mar estava en calma, i el sol s'hi reflectia inundant-ho tot de llum.
"Una vegada vaig dur uns turistes britànics", va dir, "dos parelles..."
"Supose que és el que més acostuma a dur..."
"Sí, contínuament. I alemanys, i francesos també, i russos... Es tornen bojos amb el nostre mar, els seus no els agraden. S'enfaden quan els dic que res d'alcohol a bord, però després en tornen encantats", va respondre. "Parle poc amb ells, he aprés quatre paraules en anglés per fer-me entendre en el preu i les condicions i poca cosa més... Quan em traus del valencià em perd."
Va agafar un botellí, el va obrir i va fer-hi un glop.
"Però una vegada va venir un anglés que sabia molt d'espanyol", va continuar. "El parlava millor que jo. Era geòleg, deia, i em va contar que fa sis mil milions d'anys el mar Mediterrani es va dessecar. Que va haver uns moviments per l'estret de Gibraltar i el mar va quedar tancat, i a poc a poc quasi tota l'aigua es va evaporar. Els animals podien anar caminant d'una punta a l'altra..."
La història m'interessava, encara que no sabia si amagava alguna moral que no acabava d'entendre.
"I després", va continuar fent balancejar el botellí entre els seus dits, "mil milions d'anys després o així, es va obrir de nou l'estret, i va tornar a omplir-se tot el mar d'aigua... I està bé, perquè si no els teus amics no es podrien banyar ara i jo no hauria tingut treball..."
No sé si va dir de broma aquell últim comentari, però en qualsevol cas a mi em va fer gràcia. També jo vaig agafar una cervesa. I em vaig alçar. Fins on m'arribava la vista havia sigut en un temps terra ferma. Carles i Maria descansaven ara sobre dos salvavides un al costat de l'altre. Es varen besar.
Vaig sospirar, i vaig tornar a seure i a mirar el mòbil.
Júlia havia vist el meu missatge, però no havia contestat.
Vaig estirar els braços i em vaig desemperesir. Vaig agafar el telèfon... però tot seguit el vaig tornar a deixar sobre la tauleta, al costat del sobre amb les receptes. Vaig apagar la llum.
Marc estava parant taula en la mateixa cuina, que era gran i ampla, i amb bigues de fusta envernissades que tenien l'aire de ser reals.
"Què, tens gana?", va preguntar-me.
"M'he quedat adormit un minut", vaig explicar-li no sé ben bé per què.
Ell, com a resposta, em va somriure, però va continuar col·locant coberts amb cura als detalls.
"Deixa que t'ajude", vaig oferir-me, i vaig mirar el marbre i vaig traure la taula de formatges ja preparada, i uns ous farcits de no sabia ben bé què. "¿Sempre sopeu així?", vaig preguntar.
"Així, com?", va dir Marc tornant als forn i ajupint-se per fer una ullada a dins.
"Així...", vaig repetir assenyalant la taula plena i elaborada.
"Ah, no", va riure. "Estem de celebració... És el nostre aniversari. Fem dos anys..."
"Hòstia, Júlia no m'havia dit res... Si ho haguera sabut..."
"No siguis ximple... A més, és només una petita celebració. La de veritat la fem el cap de setmana..."
Les seues paraules no em varen alleujar la incomoditat.
"Fes-me un favor", va obrir la nevera i em va allargar una botella fresca. "Vés obrint el vi, que ens agrada..."
Jo vaig mirar al meu voltant i vaig veure el llevataps sobre la taula.
Un poc maldestre, vaig començar a llevar la protecció del coll. I mentre ho feia, amb un petit escàndol d'engranatge pesat, vaig sentir obrir-se la porta de l'entrada. Marc va alçar la mirada cap al corredor, va eixugar-se les mans en el que vaig deduir que era més aviat un acte reflex que una necessitat, i va eixir.
"Bona nit", va saludar algú des de l'entrada.
Jo em sentia un poc incòmode, i vaig allargar la meua operació amb el vi. Vaig sentir un bes i una abraçada, i unes paraules en veu baixa que no vaig saber identificar.
De nou vaig pensar que potser no hauria estat de més dormir en algun hotel de plàstic al costat de l'aeroport.
"Passa, que tenim visita...", va dir Marc, ja de manera audible.
Jo el vaig esperar distret encara amb la botella, a la qual havia donat ja tantes voltes que el vi devia eixir marejat.
"Ja m'havien dit que teníem convidat...", va dir el nòvio apareixent.
"Te'n recordes de...?
"Clar que sí", va dir interrompent-lo i apropant-se a mi. Em va fer dos besos que em van pillar per sorpresa i que vaig rebre immòbil.
Tampoc a ell el recordava físicament, però sí que sabia que ens havien presentat en la festa de l'any anterior.
Vist de prop, i tot i el aire polit de la camisa ivori bastant cenyida, i els vaquers de noranta euros, Jean-François era bastant més jove que Marc. Probablement no arribava als trenta, i ell sí que tenia un aire lleugerament efeminat, amb cabells castanys ben pentinats, i un afaitat apuradíssim. Del muscle li penjava una bossa de pell on devia dur el portàtil, i tot plegat semblava sorgit d'una revista de moda masculina.
"Quines ganes tenia de sortir de l'oficina", va sospirar tafanejant una mica el que hi havia per damunt de la taula. El seu català era quasi perfecte, adornat per la musicalitat del seu accent francés i les formes depurades.
"Ja m'ho imagino", va dir Marc posant-li una mà protectora damunt de l'esquena. "Si hagués sabut que vindries tan guapo m'hauria posat alguna cosa millor", va dir Marc.
"No diguis bajanades", va dir llevant-se la bossa, i deixant-la a la cadira. "Ara em poso còmode jo i ja està..."
"Doncs apa, vés-hi mentre servim el sopar. "¿Tens gana?"
"Tantíssima", va respondre posant els ulls en blanc, primer i llançant-me un somriure amable després, i va desaparéixer corredor avall.
"Quin festí", vaig sentir-li dir de fons.
"La pizza, en principi, era només napolitana", ens va explicar Marc forçant els respatller de la seua cadira, amb eixe punt de suficiència de qui se sap la lliçó. "La forma rodona és un invent napolità. Era pa aixafat amb oli i espècies. Només després s'hi va afegir el tomàquet, i encara més tard, al segle dinou, el formatge..."
Jo l'escoltava interessat perquè aquella història no me la sabia, i perquè la seua pizza estava deliciosa i em recordava aromes que mai havia tastat, com aquelles estranyes vegades en què tot just haver conegut una persona sents que sempre havia estat allí, i el món amb la seua existència té una mica més de sentit.
"Sembla que va ser un Borbó qui la va popularitzar, això em van dir, Ferran I que era rei de Sicília i Nàpols. La seva dona havia prohibit la pizza a la Cort, vés a saber per què, i ell fugia d'amagat a la ciutat a tastar-la, perquè li agradava molt, i perquè, com a bon Borbó, suposo, la companyia de la seva dona havia de ser una formalitat que pretendria cobrir el menor temps possible". Al seu costat Jean-François se'l mirava amb semblant burleta que no em deixava entreveure si ja coneixia o no l'anècdota. "El cas és que al final es va descobrir el tema, clar, i el fet que es sabés que el rei anava boig per la pizza va popularitzar el menjar a tota Itàlia... I suposo que els emigrants italians varen fer la resta..."
"¿Estàs tu segur que va ser així?", li va preguntar Jean-François, que definitivament no en sabia res.
"Se non è vero, è ben trovato", li va respondre Marc com a tota defensa.
"En realitat", vaig intevindre, "potser la pizza... la pizza amb eixe nom siga italiana, però la recepta no la inventaren ells, t'ho assegure. La recepta és la mateixa en tot el Mediterrani. És farina i aigua i rent i foc. I això ho tenim els valencians amb les coques, però també és el pa de pita àrab o grec..."
"A Marsella", va intervindre Jean-François, "estic convençut que hi ha més gent que menja hummus que a qualsevol ciutat del Marroc. I no només pels àrabs que hi viuen. Bona part dels meus amics en menjaven. Tot és un poc el mateix."
"Bona part de l'oli d'oliva andalús és embotellat a Itàlia...", va apuntar Marc.
"Supera-ho ja", va bromejar aleshores Jean-François. "Ja no tens un nòvio italià. El tens francés..."
"Sí, és un drama amb el qual he de conviure."
"Va viure mig any a Sicília, i des d'aleshores no deixa de... com es diu?"
"Com es diu, què?"
"¿Tirar-se el rotllo?"
Jo vaig esclatar en una rialla sincera, que de seguida va encomanar-se per tota la taula.
"Sí, tirar-se el rotllo...", va certificar Marc alegre.
"És veritat. Parles com si haguessis fet un màster en estudis italians, i només hi vas estar sis mesos..."
"Però varen ser intensos..."
"Coneixent-te, no ho dubto pas. I m'alegro per tu, espero que els gaudissis."
Havíem acabat amb gairebé tot l'àpat que s'havia servit. I no només la pizza, sinó també l'amanida, i els ous, i el vi... i la conversa es veia esquitxada cada vegada més de segones intencions i jocs de paraules. Tanmateix, com més exposaven el seu codi (totes les parelles tenen uns codis construïts a base d'hores de relació i vivències compartides) més creia comprendre'l també jo.
"Quant de temps et quedaràs a Copenhaguen?", va preguntar-me Marc abandonant les metàfores.
"Mig any", vaig respondre, "fins a Nadal..."
"Nosaltres tenim un amic allà, a la mateixa ciutat...", va dir aleshores Jean-François. "Si vols després et dono el seu número, i si vols el truques i si no, no..."
"Bé, mai sobra un número de referència en un lloc estrany..."
"Per això t'ho dic..."
Marc va abaixar la mirada. Diria que somreia. Jo vaig esperar que diguera alguna cosa...
"Què passa?", vaig preguntar.
"No sé", va fer Jean-François.
"No és un amic", va reaccionar Marc de manera divertida. "I està clar que no és el nostre amic... És un tio que et follaves, i ja està."
A mi em divertia aquella picabaralla contínua, i estava clar que ells també s'ho passaven bé.
"Bé, però tu has parlat amb ell, no?", va protestar Jean-François "¿No vas parlar amb ell en la festa de Lluís?"
"En la festa de Lluís vaig parlar amb una dotzena de persones i ningú era amic meu."
Marc va mirar-me amb aires de confidència entremaliada.
"Es diu Hans. Varen estar junts dos mesos fa més de tres anys, i encara parla d'ell... A l'Ahmed l'ha oblidat, però a aquest altre... Suposo que li agrada el contrast nòrdic."
"Els nòrdics són diferents", va concedir Jean-François.
"Sí, són més avorrits."
"Tòpics, sempre tòpics... Mediterrani càlid, Atlàntic fred."
"I no el culpo", va continuar, "perquè està molt bo...", i aleshores va alçar-se i va dirigir-se cap a la nevera.
Aquelles paraules em varen posar una mica nerviós. Sentia curiositat.
"No li facis cas...", em va dir Jean-François a mode de disculpa innecessària.
"Per què, no estava bo?"
Ell va riure.
"Sí, sí que ho estava. Fins l'any passat, almenys. Que un pot perdre molt en dotze mesos, ¿oi que sí, Marc?"
"No siguis fals", va amonestar-lo Marc reincorporant-s'hi i deixant sobre la taula tres didalets i una botella de licor d'herbes. "Saps que continua estant-ho... Que no t'enganyi...", va advertir-me Marc seient i distribuint els gots. "Aquest va de mosqueta morta i després és un depredador..."
"Ah, sí?", vaig preguntar.
Jean-François, ara sí, semblà una mica avergonyit, la qual cosa em va produir certa tendresa.
"Bé, tinc els meus trucs, com tots...", va dir. "I sí, té raó, per a què enganyar-nos, els nòrdics són freds..."
I aleshores vaig recordar la costa valenciana, plena de jubilats anglesos, alemanys i noruecs estesos sobre l'arena, buscant a última hora el sol que no havien tingut en una vida. Però a jutjar pel seu comportament, les seues urbanitzacions exclusives, els seus diaris, la seua maldestra capacitat per a fer-se entendre amb els veïns locals... Potser havien fet massa tard.
"I tu què?", em va preguntar aleshores Marc, servint-me sense preguntar la meua ració de licor.. "¿Et vas tirar a la Júlia al final?, perquè ella mai m'ho ha deixat clar..." La conversa definitivament havia entrat en una altra fase.
Vaig agafar el meu didalet ple a vessar.
"Doncs he de dir que... en aquest llit on avui dormiré... una nit de l'estiu de l'any passat... quan ja no quedava ningú en esta casa...", els dos em miraven expectants, "amb un poc d'alcohol en vena... No passar res".
"Oh! Quina fatalitat!", va exclamar Marc.
"Un drama absolut...", vaig corroborar. "Quatre besos i a dormir. Mai he anat darrere de la xica adequada o en el moment adequat..."
"Això no es fa", va dir Jean-François.
"Et faries una palla, almenys, no?, perquè jo us veia llançadíssims..."
"Ja saps que Júlia té una màxima: no folla amb amics."
"Aquesta màxima és una bajanada. Jo me'ls he follat a tots. A tots els gais, i a algú que no ho és... O que diu que no ho és."
"Perder placer es triste", va dir aleshores Jean-François, deixant les paraules en l'aire, com les espores d'una flor. "Ho deia Cernuda, un altre homosexual. Perder placer es triste."
I en aquella repetició de la cita, en aquell accent de erres matisades i suau calidesa em vaig quedar penjat també jo uns segons. Com si tastara un nou sabor que m'agradava i que intentava identificar. Perdre plaer és trist, em vaig repetir mentalment. I aleshores no vaig pensar en Júlia, sinó en Maria, i en el nostre únic bes, fugaç i culpable.
"L'hauràs de disculpar, de vegades li pega per la poesia...", va dir Marc trencant l'encanteri. "¿Et vas fer la palla o no?"
Em va molestar aquell menyspreu (humorístic, teatral, però menyspreu al cap i a la fi) a Jean-François. Tanmateix, vaig intentar fer memòria.
"Doncs crec recordar que no me la vaig fer..."
"Tenim un amic, el Joan, precissament, que va estar tota aquella nit preguntant-me si et podia llançar la canya... però li vaig dir que eres per a Júlia..."
"Doncs potser amb ell hauria tingut més possibilitats", vaig respondre.
"Ai, no, el Joan no, que folla fatal...", va intervenir Marc. Jo em vaig quedar mirant-lo un instant intrigat. "Pel que m'han dit", va afegir com un mal actor. "En fi", va dir Marc alçant el seu got. "Per les follades perdudes... On sigui que es troben."
Els tres vàrem fer dringar les nostres begudes i jo em vaig empassar el licor tot d'una. Era fort, i em va cremar la gola de manera passatgera. Quan vaig tornar en mi, Marc i Jean-François s'estaven donant un intens bes amb llengua que em va posar de nou en tensió, nerviós, i ara sí, excitat. Per uns instants es menjaren literalment la boca, i estava clar que la meua presència com a voyeur accidental els excitava també a ells.
Acabaren, i es varen somriure.
"Perdó", es va disculpar Marc amb la mà sobre el muscle esquerre del seu company.
"No, res. Us deixe ja a soles, val?, heu sigut molt amables. Vaig a fregar i..."
"Que dius, ara! No et preocupis. Ja freguem aquest i jo en un moment..."
"¿Segur?"
"I tant!"
"No insistiré més d'una o dues vegades..."
"No cal ni això..."
"El que sí que he pensat és que potser em dutxe abans de dormir. Tinc l'esquena tota xopa..."
"Perfecte. Com vulguis! Ja t'he dit que és casa teva..."
"Sap quedar molt bé...", em va advertir Jean-François.
Tenia raó. Vaig alçar-me, els vaig agrair de nou el sopar i els vaig deixar a soles.
A la dutxa, menuda i envellida, només vaig usar aigua freda. Amb els ulls tancats, amb les tensions del dia marxant aigüera avall. Vaig pensar que Marc i Jean-François estarien parlant de mi. I vaig recordar el seu bes, les seues llengües. Perdre plaer és trist, i ells no volien ni les engrunes de la tristesa. Vaig sentir enveja.
Vaig ensabonar-me sense presses, i sense presses vaig netejar cada plec del meu cos. Els taulells de la paret tenien clivells, i algun estava solt. En un racó s'acumulaven xampús i condicionadors. Vaig recordar que aquella era era la dutxa de Júlia, i tot seguit que també era la de Marc i Jean-François. L'aigua va deixar de córrer. Vaig agafar la meua tovallola i després d'assecar-me la cara vaig eixir i em vaig trobar un front a l'espill. Els meus mugrons estaven durs i el sexe semierecte. Me'l vaig agafar i vaig tirar el prepuci enrere. Va engrandir-se encara una mica més. La porta no tenia passador. Si els meus amfitrions l'obriren en eixos instants em trobarien polla en mà front a mi mateix. Em vaig acariciar el gland amb suavitat. Vaig sospirar. Vaig agafar la tovallola i em vaig acabar d'assecar i de vestir amb samarreta i els calçotets.
Quan vaig eixir del lavabo, a la cuina ja no hi havia ningú. Només al final del corredor la llum encesa de l'habitació de Marc.
"Bona nit", vaig dir com qui llança una botella al mar.
"Bona nit", em respongueren a l'uníson. I passat un instant s'hi va abocar Marc a la porta. "Bona nit, fins demà, segur que ens veiem abans que marxis, que jo em llevo sempre molt d'hora..."
"Perfecte, moltes gràcies per tot."
Vaig fer un lleu gest amb la mà, i vaig arribar a la meua habitació. Tot just haver tancat la porta em vaig deixar caure al llit.
Una llumeneta parpellejava al mòbil.
"Com va tot? Et tracten bé?"
Júlia estava en línia, i jo estava encés en una lenta i profunda combustió. Vaig tancar la porta del tot i em vaig despullar del tot. El meu membre no perdia consistència.
"Sí. Massa. Com va per Sicília?"
Contra pronòstic va respondre de seguida.
"Vés amb compte amb Marc, que no ho sembla però és un viciós ;-)"
"Sí que ho sembla."
":D"
"Tot controlat. No et preocupis."
"No em preocupe... ;-) No és el teu estil?"
"Mmmmm... Mai se sap"
"El seu Jean-François em sembla molt guapo..."
Jo hi estava d'acord, però no vaig dir res. Sentia calor a les entranyes i m'agradava.
"Però Marc sempre ha sigut un follaoret. Si hagués vingut amb mi a Sicília s'hauria posat les botes!"
Si haguera anat ell amb ella. No jo. I tanmateix, la imatge de Júlia i Marc follant-se sicilians en habitacions contigües tenia poder sobre mi.
"Estàs a casa del teu amic?"
...
...
...
...
"Perdó, estava replegant una cosa. No, estic a casa d'un amic seu."
"I això?"
"Una llarga història. Però... és una història amb final feliç. Com els massatges ;-)"
No vaig poder evitar preguntar-li.
"Te l'estàs tirant?"
"Molt."
...
"Es un tio alt i moré, amb rostre rude, molt mediterrani..."
"I et posa..."
"Em posa molt."
La meua polla va acabar de posar-se dura. Jo vaig donar un lleu repàs a l'habitació, en busca d'algun lubricant, però no vaig insistir molt, vaig llepar-me el palmell de la mà i tot seguit vaig humitejar-me'n el gland, purpuri i sensible.
"Què et fa?"
...
...
"De veritat vols que t'ho conte?"
"Sí."
...
...
"Em fa de tot. I m'encanta. És un porc."
"Tu també ho eres..."
"Clar que ho sóc. I també li agrada a ell això..."
Volia una palla lenta. Volia que allò durara. I per això amb prou forces em fregava la punta, el tronc dret, tibant, solitari...
"Estic calent..."
"Ja t'ho note. Jo també. Mario ha anat a casa del seu germà. Estic a soles. L'espere molt."
"Esperes que torne per a follar-te'l..."
"Clar que sí."
Vaig tornar a llepar-me el palmell, que ara ja feia gust d'intimitat masculina. No sabia fins on arribaria Júlia amb el seu relat. Normalment no passava amb mi de dos o tres o quatre comentaris que sabia que m'encenien, per tot seguit desviar la conversa. Júlia n'assegurava sempre el tret. Jo vaig decidir apostar-ho tot.
"Saps què he fet?"
"Què?"
"M'he despullat. Estic fent-me una palla imaginant-te amb l'italià."
"Ho sabia!"
"Ah!"
"Sóc molt llesta!"
"..."
"Saps què he fet jo?"
"Què?"
"Llevar-me les bragues. M'estic acariciant mentre parle amb tu."
Que cabrona!, vaig pensar. Que cabrona. Mai havia arribat a eixe punt. Sabia que només jugava amb mi, però m'anava bé si m'ajudava a escórrer-me a gust. Estava massa calent com per deixar passar l'ocasió.
"Vols veure-ho?"
"Em poses només per divertir-te."
"Et pose perquè jo també estic a mil."
"..."
"I vull que Mario torne ja perquè em folle bé, i dur..."
"..."
"..."
"I tu què li faràs?"
"M'encanta la seua polla. No em cap a la boca. Però jo me la pose tota a dins. M'agrada sentir-me plena d'ell."
"Saps fer bones mamades?"
"Sóc la millor."
"..."
"Saps quin és el secret d'una bona menjada de polla?"
"Quin?"
El telèfon em tremolava un poc entre les mans, intentant mantenir l'equilibri entre les lletres, la lectura i les carícies que estimulaven el meu sexe duríssim.
"El secret són les ganes. Si la fas amb ganes la fas bé."
"I tu la mames amb ganes?"
"Moltes."
"Eres una puta."
"Tu creus?"
"Em tens calent mentre em contes com et follaràs a un fulano qualsevol que acabes de conéixer."
"..."
"..."
"Jo diria que t'agrada que t'ho conte."
"M'encanta..."
"Estàs allí, al meu llit, pensant en com em follaries ara mateix..."
"Et deixaria seca."
"Ah, sí?"
"T'agafaria fort, i et follaria per totes les vegades que m'has deixat a mitges."
"Com quan em vaig quedar en top-less davant de tu en la platja?"
"Que cabrona!"
"Si em veres ara les mamelles... Les tinc immenses."
"M'encanten."
"Ho sé. Tinc unes tetes precioses."
"Les tens perfectes..."
"Estos dies li demane a Mario que s'escorrega al damunt."
"..."
"Jo em pose de genolls, i ell dret al meu costat, me les rega, i posa cara de porc. La mateixa que deus tenir tu ara..."
"Et diria de tot."
"..."
"..."
"No sé a què esperes. Com què?"
"Rabosa..."
"M'agrada. Què més?"
"Mala puta..."
"Vas bé..."
"Em tens com un gos sempre darrere de tu."
"Sí. Ho sé. Però jo no folle amb amics. Sempre ho has sabut."
"Vés-te'n a la merda, filla de puta..."
"Mmmmm..."
"Un dia t'agafaré per banda sense demanar-te permís..."
"Potser és el que hauries d'haver fet."
"Pot ser..."
"Potser així no m'estarien follant altres..."
"..."
"Segur que em follaries bé."
"Et trencava..."
"Amb la teua polla dura?"
"Et follaria cada forat de puta que tens..."
"La tens com un pal ara?"
"Sí. Ja ho saps."
"Vés amb compte."
"..."
"Tanca bé la porta. No siga cas que entre Marc i et pille cascant-te-la..."
"Està ben tancada..."
"Jo crec que no. Jo crec que vols que et pille."
"..."
"M'excite imaginant l'escena..."
"..."
"T'ho he dit, no? M'agrada posar-me porno gai per masturbar-me."
"..."
"Dos quadradíssims follant-se és una de les imatges que més m'excita."
"Podries dir-li-ho a Mario."
"No sé si ens donarà temps..."
"Si et tinguera ací no fugies viva."
"Però em molaria molt veure com se'l folla algun dels seus amics."
"..."
"..."
"Com vas?"
"Em podria escórrer quan volguera..."
"Fes-ho, va cabró, aprofita..."
"Vull esperar..."
"Vull que ho faces tu primer, gossa."
"..."
"Estàs tocant-te?"
"Fa dos dies em va follar a la cuina."
"..."
"Em va agafar, va posar-me el cul en pompa i va començar a menjar-me."
"..."
"Jo estava que cremava. Va ser ràpid. Em va follar contra la..."
"..."
"..."
"..."
"..."
Júlia va deixar d'estar en línia. De sobte va desaparéixer. La història coneguda.
Jo em vaig estirar i vaig sospirar amb els ulls tancats. El meu sexe bategava. Tenia cendres sobre la pell. L'habitació cremava. Qualsevol nova carícia podia fer que li tacara tot el llit. Vaig contenir-me. Vaig contenir-me de nou. Com sempre.
Vaig tornar a mirar el mòbil. Júlia continuava desapareguda. No sé què havia fet amb mi ni per què. Mai havia arribat tan lluny. Mai l'havia odiada i esperada tant. Cadascun dels meus insults havien sigut un sincer tro de ràbia i desig. Sobre la tauleta la nostra foto que era meua. Sobre el llit la seua mascota, jo mateix.
Fora de línia.
Fora de línia.
Fora de línia.
El seu amant devia haver arribat i l'havia trobada mig despullada i acariciant-se. Amb els mugrons erectes i la pell suada. Com estava jo ara. En aquestos moments una tempesta naixia mar enllà. Si l'apassionat Mediterrani ens unia, ho feia amb un fosc sentit de l'humor.
Tot estava en silenci. Perdre plaer és trist, i jo tenia l'estranya habilitat per extraviar el que mai havia tingut. Júlia, Maria... dues cares d'una mateixa moneda.
Rabiós, vaig decidir no acabar. Vaig controlar el despertador del mòbil, i vaig apagar la llum. Demà seria un altre dia. Els llençols em raspaven la pell. El meu sexe continuava alerta. Vaig donar massa voltes sobre el matalàs abans d'adormir-me.
Vaig despertar-me sobresaltat i inquiet, i vaig mirar com un ressort el rellotge per si feia tard i perdia el vol. Però en realitat només era la una de la matinada. Havia navegat un entreson.
Vaig trigar uns instants a ubicar-me. Continuava despullat i de l'altra banda de la casa provenien sorolls emmudits i algun gemec. Marc i el seu nòvio devien estar follant, i sentir-los em va revifar una excitació que probablement no havia marxat. Vaig acariciar-me-la amb un lleuger frec de dit, el suficient perquè se'm posara de nou dura. Un sospir de plaer va arribar fort. "Calla", va dir l'altre. Però no vaig identificar la veu.
Me la vaig agafar fort, vaig sacsejar-la amb suavitat, i una minúscula gota de líquid preseminal va sorgir de la punta. Tenia la boca seca, i vaig fer una cosa que mai abans havia fet. Vaig recollir aquella gota amb el dit, i me la vaig dur a la llengua. Tenia el gust salat de la suor i l'acidesa del pixum. No em va fer fàstic.
Vaig alçar-me tot empalmat i vaig parar l'orella al costat de la meua porta tancada. No sabia quan havien començat aquelles veus, aquell daltabaix de sospir i gemecs, però estaven gaudint-ho al màxim, segurament excitats per la meua presència al pis. Jo vaig començar a fer-me una palla suau i a pessigar-me un dels mugrons duríssim com una pedra.
Tenia set, però anar a la cuina suposava abocar-me al corredor que unia les nostres habitacions, qui sap si sorprendre'ls. Perquè aquelles veus només podien arribar amb aquella força si s'havien deixat la seua porta oberta, potser intencionadament. Vaig llepar-me el dit i em vaig acariciar la punta del gland, per tot seguit tornar-me'l a endur a la boca i assaborir-ne el tast.
Aleshores, de sobte, els gemecs cessaren. Jo vaig afinar una mica més l'oïda però el silenci es va apoderar de l'ambient. Vaig suposar que havien acabat, la qual cosa em va tranquil·litzar i decebre a parts iguals. Jo continuava amb la polla dura i no sabia si acabar i escórrer-me o quedar-me de nou amb aquella sensació mentre dormia.
Vaig agafar el mòbil, i vaig mirar el perfil de Júlia. Feia només cinc minuts que havia estat connectada. "M'excita imaginar-te allí", havia deixat escrit. El seu estira i arronsa de sempre. Vaig dubtar si escriure-li alguna cosa, o enviar-li una foto del meu membre abans que s'abaixara. No ho vaig fer. Vaig deixar el telèfon de nou sobre la tauleta, vaig agafar mig a fosques els calçotets i la samarreta, i vaig obrir la porta a poc a poc. I tot just fer-ho, vaig tornar a sentir un clam de gust. Dubtí un instant, i de manera instintiva vaig dur-me la mà al membre, encara voluminós.
Perdre plaer és trist.
Sentia el meu cor bategant, i encara que la nit era càlida vaig començar a sentir fred a mesura que el meu cos s'abocava al corredor, en efecte, al fons, l'habitació de Marc, il·luminada de manera tènue, probablement només per la làmpada de nit, tenia la porta entreoberta, i d'allí tornaren a provenir esbufecs i paraules no sempre comprensibles: algun insult, alguna exclamació. Em separaven 7 o 8 metres d'aquella porta. La cuina quedava a un pas. Però no vaig entrar-hi. Vaig avançar lentament pel corredor. Provant de no fer soroll. I a mesura que avançava el meu cor bategava amb més i més força. Ja no recordava ni per què estava allí. I tan distret estava que vaig colpejar amb el peu el tamboret. Es va produir un silenci. Vaig quedar paral·litzat, i vaig suposar que de seguida eixira Marc a veure què havia passat. Però res d'això va ocórrer. Passats uns segons els gemecs tornaren, potser amb més força. Jo tenia la polla com una pedra I Júlia havia tot just acabava de conciliar el son.
Vaig fer un altre pas, i un altre i un tercer. La cuina quedava enrere, però aquell ja no era el meu objectiu. Mai ho havia sigut, en realitat. Els gemecs eren intensos. "Que bé que ho fas", va dir aleshores Marc, i per un moment vaig imaginar que era a mi a qui li ho deia. "Continua... Continua..." i jo vaig obeir avançant fins que la llum va tocar-me. Un pas més i no hi hauria marxa enrere. Vaig espentar lleugerament la porta. Front a mi, al seu llit de matrimoni van aparéixer els dos. Marc dret sobre el matalàs, sostenint l'equilibri en una de les bigues de fusta. Jean-François, agenollat, li repassava amb la punta de la llengua tota la polla. Es varen girar cap a mi. Estaven suats, i la llum els cobria com amb una tonalitat mate. Estaven boníssims.
"Has trigat", va dir Marc, "pensàvem que ja no aguantàvem".
"Podríeu haver vingut a buscar-me".
"Què, vas a quedar-te a la porta?"
Jo vaig llevar-me la samarreta i amb alguna dificultat vaig desfer-me dels calçotets. La polla mirava al cel.
"No estic tan bo com vosaltres", em vaig excusar, no sé per quina raó, perquè aquells dos mascles em miraven amb desig.
"Jo crec que tens un polvazo", va dir Jean-François sense deixar mai la polla de Marc.
"A veure, gira't"
I jo com una maricona vaig obeir i em vaig exhibir.
"Aquest cul que tens és el més follable que he vist en molt de temps, no t'enfades carinyo", li va dir al seu nòvio.
"No m'enfado, si jo opino el mateix", i aquelles paraules varen fer que com una puteta m'acariciara el cul per a ells.
El seu nòvio va escopir-li a la punta de la polla a Marc. Una polla que no havia deixat de magrejar en cap moment. I atret per aquell moviment cadenciós, vaig apropar-m'hi lentament. El nòvio va fer-se a una banda. Vaig pujar al llit, de genolls com ell, vaig mirar-los als dos per última vegada als ulls. I humida per la saliva de Jean-François, assedegat com estava, vaig traure un moment la llengua, i vaig dibuixar aquell orifici, el seu contorn. La polla va saltar, i va allunyar-se de mi uns centímetres, que de seguida va recuperar. Vaig traure de nou la llengua i vaig acariciar amb ella el gland, tastant aquella sal aliena per primera vegada... i ja sense més preàmbuls me la vaig endinsar tota a la boca. La mà de Jean-François, crec, va acariciar-me l'esquena, mentre que la de Marc es dipositava candorosament sobre els meus cabells. No va ser necessari, però, que em guiaren. No em va costar gens saber què havia de fer. No només per totes les meues nòvies, no per les hores de porno vist... Sinó perquè era l'anhel el que em guiava, i encara que l'escala fosca del desig no tinga baranes, si que té camí. Volia donar el màxim plaer possible a aquell membre duríssim i tendre.
La mà dreta de Jean-François continuava acariciant-me l'esquena, i amb l'esquerra va començar a pessigar-me suaument un mugró, també dur, també prenyat de ganes.
"No li facis una palla a aquest", va ordenar vagament Marc, "que se'ns escorrerà només de tocar-lo".
Vaig alliberar la meua boca, però seguint el model de Jean-François, vaig suplantar-la amb una palla sense solució de continuïtat.
"Vés amb compte no siga cosa que t'escorregues tu massa prompte".
"No et preocupis, puta, tu continua amb el que estàs fent, que aguanto molt..."
"Aguanta molt", va confirmar-me a cau d'orella Jean-François, situat darrere de mi, amb la seua polla erecta fregant-me com per casualitat les natges i acariciant-me de dalt a baix i amb les dues mans el pit.
"¿T'agrada menjar polla?", em va desafiar.
Jo com a resposta, vaig escopir-li a la punta, i sense deixar de mirar-lo als ulls, sostenint-li el desafiament, me la vaig tornar a introduir, fent que s'ensartara en la meua cavitat. Ens miràvem als ulls, i per un moment vaig desitjar que no esperara més, que deixara anar el seu suc dins de mi. Però no ho va fer.
"¿Està bona?", em va preguntar de nou a mil·límetres de la meua oïda Jean-François, amb el seu accent quasi musical. Jo vaig anar traient-la a poc a poc sense perdre el contacte visual. Marc somreia satisfet i luxuriós. La seua polla sortia de mi enganxadíssima als meus llavis, lenta lentament, fent-me percebre cada irregularitat de la seua pell, fins arribar, per desgràcia, a la punta i final, que vaig rubricar amb una llepada fugaç.
"Està boníssima", vaig fitant-lo directament.
"Ma-ri-có", va vocalitzar Marc en silenci des de la seua talaia, el seu tors despullat i humit, els seus braços ferms i marcats sostenint la biga.
"Mira, tasta com està de bona", li vaig dir al meu guardaespatlles, i vaig girar-me cap a ell i vaig menjar-li la boca amb un bes mullat i càlid. Ja no tenia set. Els fluids d'aquells homes m'assedegaven.
Doblegat, sense deixar de fer ballar les nostres llengües, vaig buscar-li la polla a palpentes. La vaig trobar i li vaig acariciar-li l'extrem, suau i tendre.
"M'ha petat molt el cul aquesta setmana imaginant que jo era tu", va dir-me entre besos. Això em va enorgullir.
"Sou uns cabrons", i li vaig llepar la llengua novament.
Marc em va agafar del cap i em va obligar a girar-me. S'havia agenollat al nostre costat i em va conduir fins a la seua boca. El seu bes va ser també apassionat. Però amb el polze jo continuava acariciant la punta de la polla de Jean-François, i vaig decidir amb la mà lliure buscar-li-la a Marc. La vaig trobar. Vaig redreçar-me, i allí quedàrem els tres, en un triangle, agenollats, amb les seues polles sent masturbades, i la meua duríssima al mig.
"¿Has vist quin puto tenim aquí per a nosaltres?", li va dir a Jean-François deixant-se fer.
"És tot un expert", va corroborar ell.
Jo, absort en la meua tasca, vaig avançar una mica i vaig tirar d'ells obligant-los que les puntes dels nostres membres es fregaren. Els nostres cossos quedaren ben junts, i tot va quedar impregnat d'olor d'home i sexe.
Una carícia excessiva em va fer apartar-me, poruc d'escórrer-me de manera involuntària. Els dos em miraren i semblaren entendre. Respiràvem profundament. Al carrer, un cotxe amb música tecno va travessar la nit.
"Què aneu a fer-me?", vaig preguntar acariciant els seus pits.
"Què vols que et fem?", va respondre Marc.
"De tot", em va sorgir. "Vinc a tot, vinc perquè em folleu..."
"No et vas poder follar a la Júlia i ara esperes follar amb nosaltres, no?", em va picar.
"Si estiguera ací Júlia us follaria igualment a vosaltres..."
"Envia-li una foto...", va dir de sobte. "Envia-li una foto de les nostres polles juntes..." I sense donar-me temps a reaccionar, Marc va botar del llit i va desapareixer de l'habitació.
Vaig girar-me cap a Jean-François, com cercant una explicació, encara que el ben cert és que no la necessitava. Havia entés perfectament l'aposta.
En un instant va aparéixer de nou Marc amb el meu mòbil, i va tornar a situar-se. Me'l va tendir.
"Envia-l'hi", va ordenar.
D'acord. Aquell era el camp de joc. Vaig buscar la nostra conversa. Última hora de connexió 1.22. A penes set minuts. Desperta encara mentre jo m'estava follant a aquells dos.
"Segur que es dóna un festí imaginant-te com et follem..."
"Calla", vaig ordenar mentre picava l'aplicació del mòbil.
Vaig fer que ens unírem tots tres, i vaig fregar les puntes dels nostres membres. Vaig fer una foto, la vaig carregar. ¿Identifiques la meua? vaig teclejar. I enviar. Vaig ensenyar-li la pantalla primer a Marc i després a Jean-François.
"¿M'he guanyat que em folleu, maricons?"
"T'has guanyat la millor follada de la teva vida", va respondre Marc com si estigués una mica incrèdul que m'haguera atrevit. Va furtar-me el mòbil i el va llançar a la capçalera del llit, però va rebotar i va acabar per caure sobre la catifa, cap amunt. Va agafar-me amb les dos mans i em va besar amb fúria desbordada.
"Vinga, posa't contra la paret", va ordenar.
Jo vaig obeir, lentament vaig baixar del llit i vaig situar-me dret front al mur. Jo els mirava de reüll i ells em miraven amb desig, posant-se drets també ells i acariciant-se els membres erectes.
"¿Li diràs a la Júlia que t'hem follat bé?", va preguntar Marc inclinant-se a la tauleta de nit d'Ikea, i obrint el calaix.
"Us haureu de guanyar la bona fama, ¿no?"
Jean-François va situar-se al meu darrere, va acariciar-me el cul, es va vinclar, i va llepar-me el costat des dels malucs fins l'aixella.
"Em faria una palla només mirant-te", va dir de nou com una confidència. "I quan estigués a punt d'escorre'm, m'aproparia a teu cul, i te'l regaria...", i amb l'índex em va fer girar la barbeta i em va besar de manera passatgera als llavis., per tot seguit pegar-me una palmada al darrere.
"El té com ens agraden, ¿eh?", va dir Marc apropant-se amb un ungüent a la mà. Darrere d'ell, la llumeneta roja del meu mòbil havia començat a parpellejar. Ell va adonar-se just quan estava al meu darrere. "Oh", va dir. "Sembla que alguna acaba de veure una foto", i va recolzar la mà sobre la meua espatlla, i va fer que em corbara i m'haguera de recolzar a la paret.
Jean-François va besar-me al coll, i uns dits varen començar, freds i humits a acariciar-me el forat del cul, primer de dalt a baix, i després amb petits cercles. Vaig tancar els ulls, i vaig sospirar. Quan els vaig obrir, Marc estava dret a la meua esquerra, i el dit que m'acariciava semblava ansiós per travessar la superfície. Jo també.
"M'encantaria follar-te a pèl", em va dir Marc a centímetres del meu rostre. "Però en aquesta casa hi ha normes", i em va ensenyar un paquet de preservatius que va obrir amb les dents. Va desfer-se de la funda, i em va posar el preservatiu davant de la boca. "Escup", em va ordenar. I jo vaig obeir sense preguntar la raó, impregnant de mi aquella barrera. Va ser aleshores quan, sense avís previ, un dit em va entrar. Amb tanta suavitat com contundència. Vaig girar-me cap a Jean-François.
"Està entrant molt bé", va dir-me de nou com una brisa, mentre iniciava un moviment repetitiu darrere, i una nova carícia als meus mugrons davant.
"Clava'n dos", vaig demanar-li amb un fil de veu.
Ell no va respondre. Ell només va fer-me l'ullet i va seguir les meues instruccions. Em va encantar. Vaig gemegar de gust. Marc va girar-me de nou cap a ell i em va morrejar.
"Estàs disfrutant com un porc...", i amb rostre de desig, també ell em va acariciar el pit, de dalt a baix, fins arribar al meu melic, i després a la meua polla erecta. "No et toquis", em va advertir, vull que t'escorris per la meua follada. Em va llepar el coll i va posar-se darrere.
De seguida vaig sentir la punta del seu membre fregant-me les natges a la comissura que les unia. Jean-François continuava acariciant-me. Em sentia arrossegat per una marea desbocada, i això m'encenia com pólvora la nit de Sant Joan. Vaig ajocar-me encara més, la punta del seu membre va detenir-se... i instants després, abans que m'adonara, vaig sentir un llamp a les entranyes. Vaig fer un petit salt que ell mateix va retenir. Va enganxar-me el seu pit a l'esquena. Va llepar-me el clatell. Suava la meua suor.
"La tens tota dins", em va dir. "Ha entrat com mantega."
"Això és perquè em moria de ganes...", vaig respondre.
No sentia plaer, però tampoc dolor. Una pressió intensa, això sí, em dificultava la mobilitat, com si estiguera encadenat i no volguera lliurar-me.
"No et toquis", em va advertir de nou. "Ara del teu plaer mano jo". Vaig deixar de sentir-lo sobre mi, i vaig notar com a poc a poc el seu membre també eixia, però just abans d'alliberar-me, va tornar a entrar fins al fons. "Tens un culàs, cabró!"
Jean-François va aprofitar el lleuger espai rectangular format entre els meus braços, el meu rostre i la paret i s'hi va col·locar, a escassos centímetres de la meua boca. Em va besar.
"Folla de puta mare...", em va advertir.
Jo era un joguet entre els seus cossos, com probablement ho havien sigut altres abans. La seua coreografia i distribució de papers estava assajada. Em va donar igual. Gairebé ho preferia. Jo hauria d'improvisar per estar a l'alçada de la representació, i gaudir-la.
"Vinga, maricó, dóna'm canya", vaig cridar girant-me tant com vaig poder, "disfruta d'este cul...", i tot seguit vaig encarar-me de nou a Jean-François i ara vaig ser jo qui el va buscar, per apoderar-me de la seua llengua i la seua ànima.
Marc va començar a bombejar. La pressió, a poc a poc va anar desapareixent i va anar transformant-se en gust, en plaer. Intens i diferent al que havia sentit abans amb la dotzena de dones amb què havia estat en la meua vida. Amb alguna havia disfrutat molt. Però ara, entre aquells dos homes, la sensació era distinta, no necessàriament millor ni pitjor... Em sentia brut, com una meuca en zel. Tenia un altre paper. Vaig mirar a terra, la polla em rebentava. Però obeint com un gos no me la vaig tocar. Sabia que si ho feia m'escorreria de seguida. I allò havia de durar.
Jean-François va tornar a acariciar-me els mugrons mentre jo em movia al ritme que marcava el seu nòvio. Va mirar-me als ulls: "Estàs guapíssim", em va dir somrient. Un allau de sensacions se m'estaven duent per davant.
"Que bé que et mous, cabró", va rugir Marc al meu darrere. Si algun veí estava despert a aquella hora el deuria haver sentit. "Només Jean-François em fa gaudir així...", i em va donar una palmada al cul i després una altra. M'estava usant al seu gust i jo ho estava gaudint, i volia que ell també ho fera.
"Folla'm més dur, fill de puta!", vaig cridar jo també. "Vull que tots sàpiguen que m'esteu follant..."
En realitat era ja difícil que incrementara el ritme i la força, però les meus paraules el van envalentir. Va aturar-se, va escopir-me al cul des de dalt, i va tornar a donar-me canya.
"T'he dit ja que tenim un amic a Copenhaguen?", va dir aleshores. "Un cabronàs de dos metres d'alçada, massís com un tronc... li donaré el teu telèfon perquè et doni el que vols... O millor encara, et donaré a tu el seu... i seràs tu qui li trucaràs. T'encantarà."
Vaig mirar Jean-François, com buscant una confirmació de la història. Però el seu rostre el que començava a mostrar era una lleugera llum creixent.
"No aguanto més", va arribar a murmurar. I va mirar cap avall, jo vaig seguir-lo i vaig veure com va conduir la seua polla a mil·límetres de la meua vacil·lant per les envestides de Marc. La tenia ben agafada amb la seua mà, i amb el polze s'acariciava el gland. "Tota per tu", vaig sentir-li dir, i aleshores va redreçar-se deixant anar un crit ofegat i va escórrer-se esquitxant la meua polla amb la seua llet abundant i espessa. No recordava haver vist res tan porc en anys i anys de porno. Jo tampoc podia més, i entre la follada de Marc i la imatge de la meua polla gotejant semen d'un altre, vaig començar també jo a sentir venir la meua escorreguda.
"Fills de puta, m'escórrec sense tocar-me, m'esc...", no vaig poder acabar la frase. Sentia que l'allau em desbordava. Marc en notar-ho, va agafar-me fort dels muscles sense deixar de follar-me, dur i tendre alhora. I la meua llet començà a caure a rajos sobre el terra, i sobre la polla de Jean-François, encara erecta front a la meua, deixant-hi el rastre del plaer indescriptible que estava sentint per la seua culpa.
Marc va eixir de mi. Jo vaig caure mig desconcertat sobre Jean-François, que em va acariciar un moment i em va besar a la galta, però que de seguida, amb cura, em va apartar. Vaig recolzar-me a la paret, un poc marejat. Vaig veure el meu telèfon il·luminat per Júlia. El corredor que arribava a esta habitació, el meu cos suat.
Jean-François s'havia agenollat esperant l'escorreguda de Marc que es masturbava poderós a centímetres de la seua boca, ja sense condó. Sense pensar-ho, m'hi vaig apropar i em vaig agenollar jo també. Jean-François em va fer lloc. Marc somreia amb el rostre desencaixat per la tromba que arribava. Poques coses havia desitjat tant en la meua vida.
Amb un crit que va despertar tota Barcelona es va escórrer sobre nosaltres.
_______
Vaig dormir poc més d'una hora. El mòbil va sonar i, brut encara, sense mirar-lo, el vaig apagar, i vaig vestir-me, vaig recollir-ho tot, i en silenci vaig abandonar aquella casa travessada per les primeres llums de l'alba.
Com un autòmat vaig fer tot el recorregut, fins al metro, i d'allí fins a l'aeroport. Llargs passadissos i cafeteries de plàstic. Somnolent vaig veure com aterraven els primers vols, i somnolent vaig dirigir-me a la porta d'embarcament.
Quan ja vaig ser a la meua plaça, vaig adormir-me abans d'enlairar-nos.
En obrir els ulls el cel encara ens acollia. El Mediterrani no es veia, però el duia amb mi. Potser més que mai. Quant de plaer havia perdut amb Júlia? Quant de plaer podia recuperar?
L'estómac em sonava a buit i la posició m'havia entumit lleugerament el peu esquerre. Al meu costat un home ja madur, vestit amb camisa i corbata va explicar-me que ens quedava mitja hora de vol. Recordava alguna peça de fruita a la meua motxilla, així que em vaig aixecar per buscar-la procurant molestar el menys possible al meu company de viatge. Vaig obrir el compartiment i la vaig agafar. No la recordava tan buida. Ja al meu lloc vaig regirar-hi a dins i vaig trobar la poma i vaig traure'm la guia. De seguida vaig veure que a dins del llibre hi havia una separació. La targeta d'un restaurant de Barcelona que no coneixia. Vaig mirar al darrere: un nom, Hans, i un número de telèfon amb prefix danés. "Ja sap que vas cap allà. Li he dit que ets maquíssim i que vas amb ganes."
Vaig sentir una erecció.